Entrevista a Mario Medaglia, el creador de flautes màgiques

Mario Medaglia, el creador de flautes màgiques en el seu taller a El Bolsón (Argentina)

Fins ara no hem trobalt temps per escriure el que vam veure en la nostra visita a la casa-taller del Mario. Per fi, hem trobat un racó de temps per donar-lo a conèixer. Així que esperem que pogueu gaudir del que vam poder veure nosaltres. Va ser ràpid, i esperem que no ens haguem deixat res del proces. 

Per començar, ens agradaria fer una petita introducció. En Mario viu amb la seva companya Clàudia a la ciutat del Bolsón a Argentina, però ells són de Colombia. Viuen en un petit estudi on convinen vivenda i el seu taller on hi creen els diferents instruments. En Mario va començar a fer flautes d’una manera molt curiosa. Quan ell tenia 12 anys, un amic seu tenia una flauta travessera, i ell també volia tenir-ne una. Va anar a un canyiçar, on va arrencar una canya i les va fer la seva. Va ser però només una anècdota. Evidentment no fa flautes des dels dotze anys, però si que fa uns vint-i-cinc anys que s’hi dedica amb els seus intervals. Però sempre amb contacte amb la música. També fa altres instruments, de percusió menor, però principalment són les flautes. També en feia de ceràmica. 

El dia que el vam conèixer, va ser en una de les nostres visites al mercat d’artesans de la ciutat. El que ens va cridar l’atenció era que anunciava les seves flautes pentatòniques amb el nom de ¨flautas para el método Waldorf¨. Va ser aquell dia en que vam fer una connexió amb ells on va sorgir la possibilitat de fer-los una visita i un intercanvi per els diferents treballs. Així que un parell de dies més tard, vam quedar allà. 

Principalment ens vam dedicar a escoltar com ens explicava el procés de creació de flautes dolces o de pico. (Es diuen de Pico pel tipus d’embocadura.) De tant en tant ens explica alguna curiositat.  

El procés, com en la majoria d’instruments comença amb una peça de fusta. És molt important que la fusta estugui en bones condicions i tallada amb radial. La seva fusta prové de llocs on ell s’assegura que és de qualitat. Ah! És molt important que les eines estiguin en bones condicions, sobretot, ben afilades. 

Fer una flauta artesana, no és qüestió de minuts, sinó que porta feina de dies i dies. Així que ens fa un petit resum, molt a càmera rapida. Personalment, m’hagués agradat molt estar al seu costat fent la flauta, i veient cada instant. Veient com un bloc de fusta acaba convertit en flauta. 

La peça que ens mostra és fusta d’Auró. Observa la peça de fusta, segons la mida que té, calcula quina és la que farà. Pot ser una soprano, una alto, sopranino, baix… Quan treu el càlcul, pot veure en quina es convertirà. Del tros d’auró ens va dir que podria fer una soprano. 

D’aquí en talla les peces. Tres en aquest cas. Quan ho tindrà, les traslladarà al torn una per una. Fent servir les diferents mordaces les col·locarà. Ens diu que ha d’estar atent, ja que sovint ha de fer servir altres peces i no equivocar-se amb la seva funció. Quan parla del procés del torn es nota que el gaudeix, les seves paraules destaquen la bellesa del moment. Ens va ensenyar unes fotos, on la fusta sortia volant, gairebé com si fos pols de fada.  

La fusta s’aguanta amb juntes. És a partir d’aquí quan es podrá començar a tornejar. Amb les gúbies se li donarà una forma ciclíndrica. També se li ha de fer el forat dins del cilindre. Això es pot fer gràcies a una eina curiosa que permet que el forat del mig quedi centrat. La Lluneta. Què fa? Doncs centra la fusta, així que quan es comença a tornejar, va girant. I amb la broca es fa el forat. Aquest procés requereix molt de temps, perquè busca el centre perfecte i requereix concentració. 

Despés es fa el disseny de cada peça. Ell mira un planol d’una altre flauta. Ens parla de mirar alguna que ja existeixi. Es pot mirar una que ja tingui feta, una que ja existeixi… ens parla també de les Rottemburg. Rotemburg era un fabricant del segle XVI molt famós. 

A poc a poc se li dóna forma amb el torn, a les tres peces. Sempre s’ha d’utilitzar el mateix bloc de fusta per a fer l’instrument. Sobretot perquè no ho està fent amb una màquina, sinó que és un procés completament artesanal.

Ja hem dit que primer el forat és cilindric, però realment s’ha de fer cònic, així que en Mario ens parla d’una nova eina. El Calisual. És molt important ja que ens permet fer el con de la flauta. Per què es fa aquest con? Per donar més sons a la flauta, la mida del con és el que permet fer les octaves. A l’Edat Mitjana el con era ciclíndric amb un so diferent, no tenia molt de registre. Va ser en el Barroc i el Renaixement quan es va fer el seu interior cònic millorant el seu so. 

Aquesta peça no es pot muntar al torn perquè no té molta incidència, és poc el que talla, així que ho fa a mà. Semblava com si estigués fent punxa a un llàpis. De Calisuals en té de diferents mides, per cada tipus de flauta. També cada peça de la flauta té una mida diferent. I així ho vam poder comprovar, ja que ens mostrava diferents mides. 

Quan té la desembocadura, aquesta permet saber més o menys quin serà el seu to. I si us hi fixeu, a la de la foto encara no té la forma de bec, però tot i així ja espot bufar i escoltar com sona. 

Amb la peça del mig, es fan els forats amb una màquina que es diu Taladro de Banco. Que s’adapta per a poder fer el forat amb precisió. Ell aguanta la peça amb un suro perquè no es quedi marcat. S’aproxima a la flauta i els hi fa els forats. Amb les flautes industrials, es fan tots els forats a l’hora. Aquí no, ell ha d’anar un a un, amb broques de diferent diametre. Després amb una llima va corregint els erros. Depenent de quin hagi estat l’error. També es pot corregir en flautes industrials, ja que han de passar un control de qualitat. 

Quan té les peces fetes, ja està gairebé a un 80% de la creació de la flauta. Una part important que queda, és llimar-ho. La Claudia molts cops l’ajuda en aquest procés. El secret de les flautes dolces està a l’embocadura. Això és el que li donarà la qualitat a l’instrument, ja pot ser de qualitat la fusta, però ha d’estar ben feta. És fonamental que estigui bé. Quan ell mira aquesta part, ja pot imaginar quin to tindrà la flauta. Perquè no totes sonen iguals. 

És aquí quan ens va mostrar diferents flautes. Una d’industrial de fusta, una de plàstic i una de les seves. Totes de la mateixa mida. Les toca i vam poder escoltar que era cert el que ens deia, però en cap moment ens va dir que una fos pitjor o millor que l’altre. Quan parla de les seves flautes, ho fa amb molta humilitat. També ens va fer fixar en les flautes a nivell físic, evidentment, la de l’artesà té el seu punt artístic, amb petites imperfeccions que serveixen per millorar el seu so. 

Normalment les flautes més grans que les altos i les sopranos requereixen molta feina, així que aquestes no les comença fins que no li encarreguen. Però si que hi ha fustes que les té preparades per quan arribi aquest moment, perquè la fusta s’ha d’acostumar al que li passarà després. A la humitat de la saliva, la sequedat de l’espai… És important que pugui aguantar tot, perquè la flauta sigui resistent. 

Les eines que fa servir, moltes les ha fet fer, ja que no es poden trobar a tot arreu. Així que ens remarca, que la seva manera de treballar és molt propia seva, i no ens diu tothom ho fa d’aquella manera, sinó que especifica cada vegada: Jo ho faig així. 

Bach li encanta, però el que li agrada més és improvitzar, ja que reclama que ajuda molt a conèixer l’instrument.  

Va ser un moment molt bonic del Viatge. Poder veure com treballa un creador de Flautes va ser un tresor. Esperem que si algú de vosaltres li vol encarregar algun instrument, s’hi pugui posar en contacte. El seu mail és: abajomeda1956@hotmail.com / el seu telèfon de contacte és: +54 9 261 216-5354

Així que ja el coneixeu una mica més :) 

Dia 107: Emocions i màgia

 Talca CHILE, 25 de Gener de 2019

Quan ens vam despertar ja no hi havia ningú a la casa. Ens pensàvem que encara tindríem la sort de trobar alguns dels habitants però no va ser així, fins hi tot la abuela Hortensia ja no hi era! Però si que hi havia una nota molt dolça. 

El primer que vam fer va ser esmorzar. A la cuina la taula estava parada i amb una tela tot el menjar estava cobert. És en moments com aquest que et sents agraït de viure, i és també quan desitges que aquest tracte el puguis retornar tu algun dia. 

Després vam recollir i vam deixar la nostra nota d’agraïment. Amb l’emoció de la nit, ens vam deixar d’escriure a una llibreta, però esperem que la postal que els hi vam deixar serveixi. 

Va ser estrany per mi anar sense el meu comptaquilòmetres, no sabia quina hora era, quants quilòmetres portàvem... així que de tant en tant anava preguntant a l’Artur tota aquesta informació... la ruta era fàcil, bàsicament un terreny gairebé pla que tenia tendència a baixar. 

En el moment que havíem  d’agafar l’autopista va ser una mica... tens, però em dóna la sensació que els conductors de Xile tenen consideració pels ciclistes, així que tinc tranquilitat. No vam fer gaires quilòmetres per allà, uns cinc com a molt. 

Després havíem de creuar a l’altra banda, això si que va ser més complicat. Vam creuar a través d’un pont peatonal, però des d’aquell punt s’anava a la via del tren. Un treballador de la zona ens va ajudar a creuar la via, i per un caminet vam arribar a la població de Pueblecillo. Vam fer un gelat, encara que no era prescindible. L’Artur va fer bona elecció, la meva no tant... va ser en aquell moment quan vaig descobrir que el dia anterior m’havien donat malament el canvi. 

Vam continuar per una carretereta. Al cap de poca estona ja erem a Talca on ens vam dirigir cap a casa de la Soledad, una amiga d’una amiga de la mare de l’Artur que ens esperava en algun dia d’aquells... per casualitat la vam trobar a casa. Així que ja ens vam instal·lar i menjar una mica. 

Allà també hi havia la nova targeta de crèdit de l’Artur. Per fi ell tindria accés als seus diners i podria abançar sol amb més tranquilitat. 

Aquell dia la Soledad havia d’anar al centre de la ciutat a fer-se un massatge. Feia uns dies havia caigut i li aniria bé. Vam agafar un Uber i vam arribar a aquell lloc màgic. Diu la Yenny que quan ens va veure va notar dolor dins nostre, així que ens va oferir la seva màgia. Primer vaig passar jo... no podria descriure tot el que vaig sentir, però en el moment en que m’havia d’aixecar vaig esclatar a plorar, mentre m’abraçava i em deia: “sácalo todo, no te lo guardes más”. Em va dir que segurament continuaria plorant, però que ja ho havíem començat a treure, i que era qüestió de poc temps que ja estaria millor. 

Després va entrar l’Artur i jo estava parlant amb la Soledad, seguint buidar la pena... ella també ho havia vist quan vaig arribar a casa seva. I em va dir que havíem arribat a temps, i jo sabia que les ganes d’arribar a Talca eren perquè la meva ànima sabia que allà trobaria el que necessitava abans d’emprendre el viatge de tornada a casa. 

Moltes gràcies Yenny per la teva màgia

Abans de marxar cap a la casa calia anar a buscar un regal d’aniversari per una amiga de la Soledad que ens havia convidat a les muntanyes. Va ser allà quan vam provar la targeta de l’Artur descobrint que no funcionava... realment per l’Artur era una putada, per sort a Catalunya la seva mare està intentant arreglar el tema, i esperem que la que arribarà a Santiago de Chile funcioni. 

També vaig anar a una botiga de segona mà. Es veu que era part de la teràpia i que el meu inconscient va fer. La Vanessa em va rebre amb les portes obertes, buscant la peça de roba perfecta. Uns pantalons curts just a la línia de la marca del sol. Van alucinar amb l’aventura i va aprofitar per fer-me un regal: una samarreta de color vermell que em quedaria molt bé! Em vaig posar molt contenta. Quan vaig tornar a la botiga màgica ja em veien diferent. 

La Yenny, la Vanessa i la Marta (amb pantalons curts)

Després vam tornar a casal seva. Allí ens esperava l’Andrés, el marit de la Soledad que també és molt màgic. Ell té coneixements sobre l’estudi dels septenis, sabia coses de Rudolf Steiner i també tenia un regal per oferir-me, encara que aquell dia encara no era el moment. 

Vam fer once amb la Yenny que havia vingut amb nosaltres, hi havia Chancho y piedra (menú típic de Talca que consistia en tomàquet i all aixafat en una pedra que tenia forma de morter).  L’Andrés i la Soledad van anar de festa. En aquella taula vam seguir compartint amb la Yenny més coneixements. Però estavem fosos, fos el que fos el que ens havia fet, el nostre cos ens demanava molta aigua i descans. 

Eren gairebé les onze quan vam anar a dormir. La Luna, el gatet de la casa, es va posar al meu costat, i va dormir cargolada a mi. Aquella nit no em van despertar les onades, ni el vent, sinó que cada cop que jo em movia dormint, el gat es movia i em despertava. Però tant me feia, crec que necessitava el seu amor.

Dia 106: 3880km primera punxada, Stayin' Alive!

CHILE, 24 de Gener de 2019

Havíem quedat a les 9. A les 9 no estavem a punt encara. Però que hi farem... si recollir la tenda i fer tot el que volíem fer portava tanta feina, i el despertador va sonar tard... els deu minuts més... que s’acaben tornant amb 20... o potser 30... 

Per sort el Leandro va tenir paciència i ens va esperar fins que vam acabar de recollir. Era gairebé uns quaranta minuts més tard del que havíem previst... 

A la casa ens esperava totdon! La taula estava parada esperant a que els convidats arribessim. I allí vam compartir amb la família un gran esmorzar! Ens van cuidar com reis! La conversa era fluida i va ser un bon intercanvi d’energia. Quina sort començar el dia així, ben acompanyats i amb mooolt de menjar! Vam sortir tips per la porta, i contents de poder tornar a comprovar amb primera persona la bondat de la gent del món! 

Una família de dones! Gràcies per la companyia i l'esmorzar

Tristament havíem de marrxar. La calor apretava... però per sort la ruta es va fer molt bé. Ens havien dit que no era gaire bona, però que no hi passaven molts cotxes. Però clar, després de la jornada per ripio del dia abans, un asfalt bo, amb voral gran, per nosaltres era un paradís per ciclistes. Llàstima de la temperatura... 

Va ser una jornada tranquil·la, bona carretera i pocs cotxes

Aquell dia havíem sortit de casa de la Família del Leandro i la Anadelía a les 12 del migdia gairebé. A dos quarts de quatre erem gairebé a la ciutat de Cauquenes on de cop l’Artur va dir: “Marta, he punxat”. I si, havia punxat, però va semblar que inflant la roda ho vam tenir mig salvat. Així que vam continuar fins a la ciutat. Allà vam parar a una gasolinera a posar gasolina i aire a la roda... no en vam treure l'aigua clara perquè la màquina no funcionava, però semblava que la roda aguantava. 

Vam arribar a la plaça del poble, on el primer que vam fer va ser prendre un gelat! Ens vam asseure a l’ombra, ja que a aquella hora estar a la carretera és molt dur. Vam menjar una mica, tot i que cap dels dos tenia gana... segur que era per la calor. 

Ens vam menjar aquells ous de colors de les gallines Araucanas, les Colloncas

Hi havia un gos marró súper bonic i brut voltant per allà, semblava l’Almanzo (el gos que somio) i de cop va sonar el campanar. Ding-dong. Ding-dong. Ding-dong. Ding-dong. Ding-dong. I de cop.... pssssssssssssssssssssss. Vam mirar la roda de la bicicleta de l’Artur. Pam! 

Aquella vegada, inflar amb la manxa no ho va solucionar. Una estella d’Eucaliptus d’uns dos centímetres havia perforat la roda d’una manera brutal! Havíem de canviar la càmera de la bici... amb tristesa, perquè era una càmera molt bona, amb un líquid tapa forats,  que fins al moment havia funcionat molt bé. l’Artur va canviar la càmera. Va estar bé fer aquest procés ara que estavem prop de Santiago, perquè ens vam adonar que de càmeres de 29 només teníem aquella. De 27,5 en teníem quatre! On eren les de 29? Tot un misteri... 

Sorpresa! una estella gegant havia perforat els 5mm de kevlar de les Schwalbe marathon plus tour, primera punxada al km 3880!

 Tot i la grandària de l'estella, el líquid de la càmera va tapar la pèrdua d'aire durant 6km

Reparant la punxada a la plaça de Cauquenes

Acabat el procés de canviar la roda ja eren les sis. Teníem aigua, però sabíem que la distància entre Cauquenes i San Javier era d’uns 70 km... que faria calor... així que vaig suggerir que féssim autoestop.

Quan vam trobar un bon lloc per poder fer-ho, no va passar gaire estona quan va passar l’Alvaro. Ens va agafar i a la conversa ens va explicar que aquell matí havia tingut la sensació que seria un dia diferent. Que quan ens havia vist fent dit, havia tornat enrere per agafar-nos, perquè sabia que nosaltres erem la diferencia del dia. 

L’Artur aquell matí passant pel costat d’una casa abandonada, dins la seva ment havia vist el vídeo-clip dels BeeGees, Staying Alive. De cop, va sonar el mòbil de l'Alavaro, la melodia del telèfon era: Stayin' alive! 

Era una senyal de que aquella nit no la passaríem a San Javier tal i com havíem pensat. Aquella nit la vam passar amb la família de l’Alvaro. Havia trucat a la seva dona explicant la situació, i demanant-li permís per portar uns convidats. Només li va dir: Trae comida para la ONCE. 

Va ser una ruta bonica, des d’un cotxe. Sense passar calor, més aviat una mica de fred de l’aire acondicionat. Vam arribar a San Javier perquè ell havia de fer gestions. Va ser allà, a la parada del tren on em vaig adonar que el meu comptaquilòmetres havia sortit volant... perdut. Crec que va ser la primera senyal de que, allò s’acabava i que havia de continuar, sense quadricular. 

 El comptaquilòmetres de la Marta ha sortit volant, vaja...

Quan vam parar a comprar, vaig agafar gelat per postres. L’endemà vaig descobrir que aquell home m’havia donar el canvi moooolt malament.... em va prendre 10000 pesos... més de 12 euros (que per nosaltres és un dineral...). 

Finalment vam arribar a Yerbas Buenas (al sud de Talca). La família de l’Alvaro ja ens esperava. Va ser en aquell moment quan la llum va arribar a casa seva, que estava en obres. Al cap d’una estona li vaig demanar a l’Hortencia, si ens podia indicar on plantar la tenda. Ens va dir que ens esperessim un moment. Resulta que no l’haviem de plantar la carpa... ens esperava un llit! 

Tanta sort! Com podia ser que en un dia ens haguéssim pogut compartir amb dues famílies!? Pot ser per la mala fortuna de tenir una punxada i la pèrdua del comptaquilòmetres... per equilibrar el karma... 

Amb ells vam fer les once. Abans de començar, la taula es va beneïr. Va ser un moment molt màgic, de fet, em vaig adonar que havia trobat a faltar fer-ho al llarg del viatge. Vam menjar humitas casolanes! Uauuuu res a veure amb les del súper! Les havia fet la mare de l’Hortencia. Allà també ens acompanyaven altres membres de la família. Vam gaudir d’una vetllada bonica altre vegada. 

La abuela Hortensia, en Pipe, l'Hortensia filla, en Benjamin i l'Álvaro, una altre família acollidora

Dins d’un llit, sota sostre ens vam adormir agraïts per el que la vida ens havia portat. El tresor de la gent! 

https://youtu.be/w67-hlaUSIs Gracias a la vida, que me ha dado tanto!

Dia 105: Carregant patates i Cochayuyo

CHILE, 23 de Gener de 2019

... I si que va ser dur... el despertador va sonar i com de costum només el vaig sentir jo. Cada cinc minuts, durant una hora. A les 8 del matí vaig deixar d’apretar el botó i vaig apropar el telèfon a l’orella de l’Artur... 

Bon dia Marta

El dia va començar ben emocionant... ja us ho podeu imaginar! Discutint sobre els acords de quina hora ens despertavem, de que si s’havia de complir... de que si havíem dormit malament o no... de mil factors. Per sort, vam poder deixar anar la qüestió amb rapidesa i no discutir massa! 

Aquell dia havíem de pedalar. No sabíem com seria el terreny. Necessitàvem maca per agafar energies. Semblava que faria calor. 

Abans de marxar però, l’Artur va voler despedir-se d’una família que estava acampant allà també. Ja els havia conegut la nit abans, i em vaig descuidar de posar-ho! I això que ens havien donat informació de que en aquella platja s’hi podien caçar cargols i lapes comestibles! 

Ens vam despedir de la família, i en aquella despedida ens van donar aliments per poder continuar amb la ruta: dos quilos de patata i una alga que es diu Cochayuyo que és molt apreciada per la gent local. 

La Marta, la Valentina, l'Agustin i l'Alexis... i l'alga Cochayuyo

Després vam continuar amb el nostre dia. Començava amb pujada... una senyora pujada! I tot el camí va ser de ripio... I el ripio era... del que s’ha de llegir a cada moment! No et pots despistar ni un segon... ja que pot ser que de cop et fotis de lloros... 

Havíem escollit aquella ruta per a poder veure la desembocadura del Río Itata, però poc la vam veure... a part de que la ruta requeria concentració, tampoc hi passava pel costat, així que no la vam veure pas... gairebé sempre ens quedava el riu amagat pels arbres... va ser dur tot aquell camí de ripio, però era evident que no podria ser així tot el dia. 

El Valle del Itata

Jo tenia esperances de que al creuar el riu seria diferent i per sort va ser així. Els dos estavem més tranquils, però feia molta calor! I ja era tard, teníem gana... i vam haver de parar a l’ombra d’una parada de bus. Allà ens vam topar amb una mare i una filla. Com que els aliments que ens havien regalat pesaven, els vam regalar un tros de l’alga, ja que ens havien dit que requeria una hora i mitja de cocció i el fogonet no ho hagués pogut aguantar... elles dues estaven súper contentes! I la van començar a menjar crua allà davant. A mi em va recordar a la medussa... i... 

Creuant el riu Itata

Després vam seguir, la carretera estava tallada per obres, però ho vam passar sense cap problema. Abans d’arribar al poble ens vam creuar amb una taràntula que passava per la carretera! Vam flipar!!!! Per sort, un local de la zona ens va dir que no eren verinoses, que eren una mica més petites que les conegudes mundialment... sort! 

Vam parar a menjar un gelat... ens feia falta alguna cosa fresqueta amb aquella calor que feia! De nou menjant sota l’ombra d’una parada d’un bus.

Vam continuar... de nou una gran pujada. La temperatura potser no era aquesta, però creiem que estavem a uns 33ºC!! Vam fer uns quants quilòmetres més, però quan vam arribar al poble de Quirihue ja no podiem més. Era la calor! Vam tornar a menjar un gelat, i després vam anar a la plaça. Allà vam preguntar a la gent si hi havia un lloc on poguéssim acampar. Ens van dir que allà mateix però que avisessim als Carabinieros. 

A l’entrada de l’edifici de la Policia Xilena hi posava alguna cosa així: usted es la persona mas importante que ha llegado aquí, así que lo vamos a ayudar. I així ho van fer. Allà no hi havia cap càmping, però van fer unes trucades i ens van dir que seguíssim el seu cotxe. Escortats per la policia vam arribar a Aitué (la Tierra que uno ama). 

Allà ens van deixar amb la Anadelia, la propietària d’un espai de pícnic amb piscina. Era un petit paradís on passaríem la nit! Teníem piscina! Però quan vam arribar ja era tant tard que bufava aquella brisa que fa fred, així que jo no em vaig banyar. L’Artur per sort ho va aprofitar! 

Un dia acampes vora el mar, i l'altre vora la piscina

Jo estava tant cansada que no podia pensar massa bé. També tenia gana i només volia anar a dormir. L’Artur va anar a comprar una mica de pa. Els ous però ens els van regalar aquesta vegada! Eren de les gallines de l’espai, les gallines natives que són les Koyuncas dels Araucanos. No tenim cap foto seva, però us recomano que busqueu al Google com són! 

Allà vam passar la vesprada, mentre el Leando, l’Anadelia i les seves filles anaven tancant el Xiringuito. Quan ja estavem menjant van venir a convidar-nos a casa seva a esmorzar. Vam quedar que a les 9 ens passarien a buscar per anar a casa seva. 

Poc després de sopar, ja ens vam posar a dormir. Aquella nit teníem la tenda sobre uns forats... no eren de taràntula, ni de talp. Aquella nit no ho sabia de qui eren aquells forats, però a mitja nit, sentia com “animalets” passaven per sota la tenda...

Dia 104: Tobogans fins a Playa Burca

CHILE, 22 de Gener de 2019

Passar tres dies a casa d’algú fa que a l’hora de marxar sempre costi una mica més. El nivell de confiança ja és un altre, i el que s’ha experimentat és una altra cosa... 

Em vaig despertar per esmorzar amb l’Anibal i el seu pare. Per esmorzar hi havia pa de chicharrones, amb formatge, melmelada casolana de pruna... després ens vam despedir. L’Artur estava mig somnambul al llit, l’Anibal va pujar a despedir-se. 

Després ens vam començar a posar a punt per marxar. Ens esperava una jornada ciclista per la costa. Jo sabia que era un dia de pujades i baixades, de tobogans... i em vaig assegurar de prendre Maca per tenir energia. 

Eren les deu quan ho vam tenir tot a punt. També ens vam acomiadar de la Camila. Havíem d’agafar l’autopista de nou per sortir de la ciutat... en aquest cas, les bicicletes tenien ordres de no entrar, però ens vam saltar la llei... perquè ja erem allà... i pràcticament no hi passaven cotxes, tampoc era gaire diferent de l’autopista dels dies anteriors. 

Es feia bé i teníem un voral bastant gran. Tampoc vam pagar el peatge... encara que de Penco a Tomé va ser una altra cosa... de fet era una mica perillós ja que era una carretera que seguia la costa, això volia dir que hi havia corbes i pujades on a vegades patiem... però era important no anar amb por i seguir endavant. Ja no hi havia volta enrere. 

A Tomé vam fer una parada per dinar. També ens vam comunicar amb el Gabriel que estava amb el seu gos no gaire lluny d’aquell poble, però la nostra ruta no coincidia. Vam seguir per la costa. Per sort el següent tros era molt millor. Encara que després de Dichato la carretera es va convertir en ripio... i va ser interessant, perquè el tros de més desnivell començava... 

 Al parar a la platja de Tomé ens vam topar de nou amb lleons marins, aquesta vegada vaig poder aconseguir alguna foto millor

Així i tot m'hagués agradat apropar-me una mica més

Els últims quilòmetres de la jornada es van fer durs... a mi em costava molt, però sabíem que hi havia un lloc on poder dormir una mica més enllà. En alguns trams on feia molta pujada el terra estava esfaltat perquè cotxes no es quedessin a mig camí. 

 La platja de Dichato al fons

Cada vegada les platges resultaven més salvatges i amb menys gent, just el que busquem

Vam arribar a una platja, però no era el lloc que volíem. Una família que estava allà ens van dir que ells marxàvem i que podiem agafar aquell espai on eren ells. Estava tot ple de brossa i els vam dir que teníem intenció d’anar a un altre lloc. Així que vam continuar per trobar el lloc que ens acolliria. 

Pujades curtes, però amb desnivells superiors al 20%

Van ser dures les últimes pujades, però finalment i sota un pi vam trobar el lloc ideal on plantar la tenda. Un lloc molt bonic just al costat del mar i d’un riu. Tot i estar al costat del mar, en aquell racó predominava l’olor del pi. 

Una de les millors coses de la ruta és els llocs tant macos on un pot acampar

Ens vam instal·lar a poc a poc. Deuria ser dora, perquè fins que no vam sopar va passar bastanta estona. L’Artur va fer una bacaina i tot mentre jo mirava Rita. 

Va ser quan es ponia el sol quan vam començar a cuinar. Entre els dos vam cuinar una súper pasta al pesto amb formatge i tot! Al cap de poc ja era fosc. Es comença a notar que anem pujant... el sol es pon més ràpid i el capvespre durava menys. 

 Preparant la pasta al pesto. Gràcies Marta per la foto

Les vistes, l'olor i la música del mar a Playa Burca

Vam poder veure que en aquell lloc la marea no pujaria fins allà on teníem la tenda plantada. Així que vaig fer un treball mental conscienciant-me de que segurament aquella nit les onades serien més sorolloses en algun punt, però que després minvaria. Vaig prendre una mica d’ignatia perquè no volia que el cor anés a mil per hora quan fos el moment. 

Aquella nit ens vam despertar els dos pel soroll de les onades cada cop més properes, en moments diferents. Això vol dir que el despertar es faria dur...