Entrevista a Mario Medaglia, el creador de flautes màgiques

Mario Medaglia, el creador de flautes màgiques en el seu taller a El Bolsón (Argentina)

Fins ara no hem trobalt temps per escriure el que vam veure en la nostra visita a la casa-taller del Mario. Per fi, hem trobat un racó de temps per donar-lo a conèixer. Així que esperem que pogueu gaudir del que vam poder veure nosaltres. Va ser ràpid, i esperem que no ens haguem deixat res del proces. 

Per començar, ens agradaria fer una petita introducció. En Mario viu amb la seva companya Clàudia a la ciutat del Bolsón a Argentina, però ells són de Colombia. Viuen en un petit estudi on convinen vivenda i el seu taller on hi creen els diferents instruments. En Mario va començar a fer flautes d’una manera molt curiosa. Quan ell tenia 12 anys, un amic seu tenia una flauta travessera, i ell també volia tenir-ne una. Va anar a un canyiçar, on va arrencar una canya i les va fer la seva. Va ser però només una anècdota. Evidentment no fa flautes des dels dotze anys, però si que fa uns vint-i-cinc anys que s’hi dedica amb els seus intervals. Però sempre amb contacte amb la música. També fa altres instruments, de percusió menor, però principalment són les flautes. També en feia de ceràmica. 

El dia que el vam conèixer, va ser en una de les nostres visites al mercat d’artesans de la ciutat. El que ens va cridar l’atenció era que anunciava les seves flautes pentatòniques amb el nom de ¨flautas para el método Waldorf¨. Va ser aquell dia en que vam fer una connexió amb ells on va sorgir la possibilitat de fer-los una visita i un intercanvi per els diferents treballs. Així que un parell de dies més tard, vam quedar allà. 

Principalment ens vam dedicar a escoltar com ens explicava el procés de creació de flautes dolces o de pico. (Es diuen de Pico pel tipus d’embocadura.) De tant en tant ens explica alguna curiositat.  

El procés, com en la majoria d’instruments comença amb una peça de fusta. És molt important que la fusta estugui en bones condicions i tallada amb radial. La seva fusta prové de llocs on ell s’assegura que és de qualitat. Ah! És molt important que les eines estiguin en bones condicions, sobretot, ben afilades. 

Fer una flauta artesana, no és qüestió de minuts, sinó que porta feina de dies i dies. Així que ens fa un petit resum, molt a càmera rapida. Personalment, m’hagués agradat molt estar al seu costat fent la flauta, i veient cada instant. Veient com un bloc de fusta acaba convertit en flauta. 

La peça que ens mostra és fusta d’Auró. Observa la peça de fusta, segons la mida que té, calcula quina és la que farà. Pot ser una soprano, una alto, sopranino, baix… Quan treu el càlcul, pot veure en quina es convertirà. Del tros d’auró ens va dir que podria fer una soprano. 

D’aquí en talla les peces. Tres en aquest cas. Quan ho tindrà, les traslladarà al torn una per una. Fent servir les diferents mordaces les col·locarà. Ens diu que ha d’estar atent, ja que sovint ha de fer servir altres peces i no equivocar-se amb la seva funció. Quan parla del procés del torn es nota que el gaudeix, les seves paraules destaquen la bellesa del moment. Ens va ensenyar unes fotos, on la fusta sortia volant, gairebé com si fos pols de fada.  

La fusta s’aguanta amb juntes. És a partir d’aquí quan es podrá començar a tornejar. Amb les gúbies se li donarà una forma ciclíndrica. També se li ha de fer el forat dins del cilindre. Això es pot fer gràcies a una eina curiosa que permet que el forat del mig quedi centrat. La Lluneta. Què fa? Doncs centra la fusta, així que quan es comença a tornejar, va girant. I amb la broca es fa el forat. Aquest procés requereix molt de temps, perquè busca el centre perfecte i requereix concentració. 

Despés es fa el disseny de cada peça. Ell mira un planol d’una altre flauta. Ens parla de mirar alguna que ja existeixi. Es pot mirar una que ja tingui feta, una que ja existeixi… ens parla també de les Rottemburg. Rotemburg era un fabricant del segle XVI molt famós. 

A poc a poc se li dóna forma amb el torn, a les tres peces. Sempre s’ha d’utilitzar el mateix bloc de fusta per a fer l’instrument. Sobretot perquè no ho està fent amb una màquina, sinó que és un procés completament artesanal.

Ja hem dit que primer el forat és cilindric, però realment s’ha de fer cònic, així que en Mario ens parla d’una nova eina. El Calisual. És molt important ja que ens permet fer el con de la flauta. Per què es fa aquest con? Per donar més sons a la flauta, la mida del con és el que permet fer les octaves. A l’Edat Mitjana el con era ciclíndric amb un so diferent, no tenia molt de registre. Va ser en el Barroc i el Renaixement quan es va fer el seu interior cònic millorant el seu so. 

Aquesta peça no es pot muntar al torn perquè no té molta incidència, és poc el que talla, així que ho fa a mà. Semblava com si estigués fent punxa a un llàpis. De Calisuals en té de diferents mides, per cada tipus de flauta. També cada peça de la flauta té una mida diferent. I així ho vam poder comprovar, ja que ens mostrava diferents mides. 

Quan té la desembocadura, aquesta permet saber més o menys quin serà el seu to. I si us hi fixeu, a la de la foto encara no té la forma de bec, però tot i així ja espot bufar i escoltar com sona. 

Amb la peça del mig, es fan els forats amb una màquina que es diu Taladro de Banco. Que s’adapta per a poder fer el forat amb precisió. Ell aguanta la peça amb un suro perquè no es quedi marcat. S’aproxima a la flauta i els hi fa els forats. Amb les flautes industrials, es fan tots els forats a l’hora. Aquí no, ell ha d’anar un a un, amb broques de diferent diametre. Després amb una llima va corregint els erros. Depenent de quin hagi estat l’error. També es pot corregir en flautes industrials, ja que han de passar un control de qualitat. 

Quan té les peces fetes, ja està gairebé a un 80% de la creació de la flauta. Una part important que queda, és llimar-ho. La Claudia molts cops l’ajuda en aquest procés. El secret de les flautes dolces està a l’embocadura. Això és el que li donarà la qualitat a l’instrument, ja pot ser de qualitat la fusta, però ha d’estar ben feta. És fonamental que estigui bé. Quan ell mira aquesta part, ja pot imaginar quin to tindrà la flauta. Perquè no totes sonen iguals. 

És aquí quan ens va mostrar diferents flautes. Una d’industrial de fusta, una de plàstic i una de les seves. Totes de la mateixa mida. Les toca i vam poder escoltar que era cert el que ens deia, però en cap moment ens va dir que una fos pitjor o millor que l’altre. Quan parla de les seves flautes, ho fa amb molta humilitat. També ens va fer fixar en les flautes a nivell físic, evidentment, la de l’artesà té el seu punt artístic, amb petites imperfeccions que serveixen per millorar el seu so. 

Normalment les flautes més grans que les altos i les sopranos requereixen molta feina, així que aquestes no les comença fins que no li encarreguen. Però si que hi ha fustes que les té preparades per quan arribi aquest moment, perquè la fusta s’ha d’acostumar al que li passarà després. A la humitat de la saliva, la sequedat de l’espai… És important que pugui aguantar tot, perquè la flauta sigui resistent. 

Les eines que fa servir, moltes les ha fet fer, ja que no es poden trobar a tot arreu. Així que ens remarca, que la seva manera de treballar és molt propia seva, i no ens diu tothom ho fa d’aquella manera, sinó que especifica cada vegada: Jo ho faig així. 

Bach li encanta, però el que li agrada més és improvitzar, ja que reclama que ajuda molt a conèixer l’instrument.  

Va ser un moment molt bonic del Viatge. Poder veure com treballa un creador de Flautes va ser un tresor. Esperem que si algú de vosaltres li vol encarregar algun instrument, s’hi pugui posar en contacte. El seu mail és: abajomeda1956@hotmail.com / el seu telèfon de contacte és: +54 9 261 216-5354

Així que ja el coneixeu una mica més :)