CHILE, 26 i 27 de Gener de 2019
Vam dormir fins que el cor ens va dir prou. La Soledad i l’Andrés es van despertar volant per anar a una ceremònia, després tornarien. Nosaltres ens vam quedar a casa descansant i preparant coses del blog. Després podríem fer feina, ja que la casa no tenia Internet, i només hi teníem accés quan ells eren a la casa.
Abans de dinar l’Andrés em va tirar les cartes. Va ser bonic veure el que deien les cartes. Sobretot perquè tal i com ell em va dir era aquell moment. Moment de conclusió, d’un nou començament. De treure la repressió que el meu jo havia sentit, de recuperar la meva autonomia. I que tot passava per recuperar el meu amor propi. Així que aquí tinc el meu treball a partir d’ara.
També vam parlar dels meus projectes i del projecte que tenia la meva família per mi. Em va agradar aprendre una mica més sobre ancestralitat. També poder mirar amb agraïment el treball de la meva família, entenent que el camí que em toca viure està relacionat amb això, però també amb els meus desitjos.
Per dinar vam menjar un arròs molt bo que va preparar l’Andres. També acompanyat de Choclo (blat de moro) amb una amanida molt bona. Va ser guai poder compartir amb ells aquell àpat. Després l’Andrés va anar a fer una migdiada mentre nosaltres actualitzavem el blog, i la Soledad preparava una cerimònia de matrimoni que celebrava aquell vespre.
Durant un moment van marxar a la perruqueria, ens van deixar un telèfon a la casa per continuar treballant. Al tornar vaig pintar les ungles de la Soledad perquè encara estigués més guapa per la cerimònia.
Quan tornessin aniriem a la muntanya, a la festa d’aniversari de la seva amiga. Vam preparar l’equipatge. Potser hauríem de plantar la carpa, així que també la vam agafar.
Eren les nou del vespre quan sortíem de la casa. Ja era gairebé fosc. Abans de sortir de la ciutat necessitàvem llimones. Després ens vam posar de camí cap als Andes. El camí era fosc, així que el que podiem veure era com s’intuïa la Cordillera, el reflexe de les llums sobre el llac i el cel estrellat.
Al cap d’una hora vam arribar al Fundo de la Escuadra. Allà la festa ja havia començat, l’asado gairebé ja estava a punt. Vam presentar-nos amb tothom que estava a la festa, i al cap de poc la Pia, que feia els anys, va bufar les espelmes.
Va ser una nit bonica, amb gent bonica, a la vora del foc. Vam parlar i parlar fins que les estrelles del cel van anar desapareixent a poc a poc, però donar pas a l’alba. Abans de que sortís el sol vam anar cap a dormir.
Per sort, el dia encara no havia acabat. De camí al WC en aquella casa tant gran plena de llits, una nena em va mirar i em va dir: “me he ido a dormir con mi hermano porque me da miedo la oscuridad”. Vaig anar a explicar que el sol ja estava a punt de sortir, que per les finestres apareixeria la claror del dia. Em van demanar un conte, així que no em vaig resisistir. El Patufet, els tres porquets i un conte inventat on hi havia un nen i una nena que es deien Santiago y Coco, que no podien dormir, per darrere de la cortina va aparèixer un Elefant que caminava pesadament... va fer soroll amb la trompa per saludar aquells nens. De cop una puça va treure el cap, ah no! No era una puça, era una altre nena que es deia Abril!
Chiques... tengo que ir a dormir... però només van passar tres o quatre hores. La remor de la gent, em feia sentir que no podia estar dormint... que a la nit ja ho faria. Així que em vaig despertar a esmorzar en aquella taula plena de les dones de la família. Després vaig anar a fora, sota l’ombra del quincho on vaig compartir una estona amb la àvia de la família. Allà em va explicar sobre els seus viatges, la vida de la seva familia. La Chela té 89 anys molt ben portats.
Després van venir l’Andres i la Soledad, i finalment l’Artur. Allà vam parlar de les matemàtiques en el sistema Waldorf. Després ens esperava el dinar. Un Valdiviano. No us penseu que és una persona de Valdívia, sinó que són les sobres del asado fetes una sopa amb alguna pasta, en aquest cas era de llacets. Estava molt bo! I de postres pastís d’aniversari.
Molts no podiem aguantar aquella calor, així que bastants vam anar a fer la migdiada. Alguns van anar al riu que estava al costat, i uns altres a unes termes que estan dins d’una cova... malauradament no sabíem que existien aquestes termes el dia abans, sinó haguéssim anat a dormir més dora per descobrir aquest lloc màgic.
Després de la súper migdiada vam agafar el cotxe per tornar a Talca. Aquesta vegada vam poder gaudir de les vistes. La Cordillera, el Río Maule, la presa que es diu Lago Colbún... ah! I vam veure de lluny el Volcan Descabezado Grande. No tenim cap foto... ja que en aquell trajecte hi havia molt de trànsit perquè se celebrava l’aplec del Pas Pehuenche, on Argentins i Xilens celebren que tenen una via de comunicació.
Aquest és el "quincho" on vam fer la festeta
El Cajón del Maule és una de les artèries d'on s'extreu més energía de tot Xile, funciona a base de represses fetes al riu, l'impacte visual és molt fort
Finalment vam arribar a casa, cansats i amb gana. Per sopar vam menjar Sushi que vam comprar en un lloc que te’l podies endur cap a casa. Després tots teníem ganes de descansar.
El gat que l’haviem deixat sobre el meu llit al marxar, el vam trobar al mateix lloc... i quan vaig anar a dormir pensava que no el tindria a sobre perquè es va posar amb l’Artur, però com que ell el va fer fora, es va posar sobre meu... altre cop vaig passar una nit amb la seva companyia... aquest cop, com que feia calor només tenia un llençol... les petites urpes del felí de tant en tant se’m clavaven...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada