Dia 93: Un dia perfecte fins que... Nooo!!!

Curacautin CHILE, 11 de Gener de 2019

Tenia tantes ganes de marxar d’aquell lloc, que quan vaig sentir que ja havia dormit prou, vaig despertar ràpidament. El sol brillava i la por de la nit anterior va desaparèixer a l’instant. Però patia per si aguantaria la jornada en bicicleta. L’Artur deia que seria l’etapa més dura que havíem fet fins ara, i això em feia dubtar sobre les possibilitats del meu cos aquell dia. 

Quan vaig esmorzar em vaig assegurar de prendre Maca, l’energia era important i el seu xut faria que sortís volant muntanya amunt, bé... volcà amunt! 

Hi ha dies que quan marxo del lloc on hem dormit el miro amb tendresa, aquell no... quina mala nit! Però en fi... no tots els llocs són de mil estrelles!

Abans de sortir del poble però ens vam trobar de nou amb un ciclista. Aquesta vegada algú que em va sorprendre més que ningú més. Era l'Elie, un francès que ja no sap gairebé quan porta amb bicicleta, però si que sabia que portava en ruta almenys uns 60.000km! Flipa! Té un blog, però diu que no el porta molt al dia... (www.elievadrouille.wordpress.com). El carro que carrega darrere està dissenyat per un enginyer d’avions i em va semblar un molt bon invent! (per si en voleu un aquí teniu la web: www.tzc.fr). Ens vam despedir i vam continuar amb la ruta. 

Gairebé set anys de ruta! Realment el supositori de fibra de vidre que portava feia bona pinta

Eren gairebé les 11 del matí quan sortíem del poble. Només tindríem 11 km d’esfalt, tot lo altre ripio... de mil maneres diferents... el límit de l’asfalt marcava l’inici del Parc Nacional Conguillio. Després de sortir del bosc ens obríem direcció a la Lava del volcà. 

 Aproximació al parc per una carretera molt tranquila i en bon estat

El Llaima (rotllo Lloll Beltran)

Al passar el límit, a la zona dels Guardaparques havíem de pagar l’entrada al parc, però en Rich ens havia donat informació molt valuosa: fer trànsit pel parc era gratis (si ho aconseguies). Així que els vam informar de les nostres intencions. El Guardaparque molt amablement em va posar la por al cos parlant d’unes pujades gegants que ningú podria pujar... (ja sabia que exagerava, però també el volia escoltar... jo no havia passat mai per allà i no en tenia ni idea). Ens va dir que si no ho aconseguiem, ens cobrarien. Vam acceptar.

Quan vam començar l’aventura de creuar el parc fent trànsit un amic de quatre potes va venir a fer-nos companyia. Era un gos molt maco, però no era el meu futur Gos... llàstima... s’està acabant el viatge i encara no l’he trobat... potser està en un altre continent... qui sap! 

Feia pujada, lleugera però constant. Al costat un mar de Lava que devia tenir milers d’anys. Quilòmetres més tard, uns geòlegs ens van confirmar que tenia uns 13.000 anys. L’última activitat volcànica del Llaima havia estat el 2009, però va ser l’u de gener de 2008 quan va fer una bona explosió. 

 Aquest gos ens va acompanyar gran part del recorregut creuant el parc

Cal dir que aquesta foto està feta fora de la pista principal per tal de que fós més maca ;) saltant la llei...

La Lava era d’un color cafè bastant fosc. I no es podia entrar a la zona, ja que estava en recuperació. Es podia veure que algunes plantes havien brotat, també molsa molt petita i algun líquen. M’hagués agradat escoltar a algú que entén de volcans explicant-me la història d’aquest... perquè quan torni a fer 6è la pugui explicar als meus i meves alumnes. 

L’Artur també estava fascinat pel paisatge, i la càmera estava més fora de la funda que a dins. “Marta vull una foto aquí”, normalment no ho diu tant, així que vaig haver de fer de fotògrafa també. Va ser divertit pujar amunt, amb el gos i després... el vent! 

Per sort, uns altres ciclistes ens van dir que el vent s’acabava al entrar en un petit bosc a uns quants quilòmetres. Així que vam tirar endavant, però parant a fer un most davant del volcà. A la llunyania es veia el bosc. Aviat ja no hi hauria vent. 

L’entrada al bosc va ser bastant emocionant, encara que lo millor va ser al arribar a una espècie de pla. L’Araucària donava les seves primeres senyals, primer amb arbres joves ( de menys de 500 anys) i després més antics. Quina passada! Els que tenen més de 500 anys tenen el tronc diferent, sense la branca amb les seves fulles curioses. L’escorça eren com pentagons plens de líquens que indiquen la puresa de l’aire. Estava fascinada amb aquell bosc. 

 La Marta amb el gos creuant per la pista entre les Araucàries

Somiava en parar i fer una bacaina sota una Araucària, però l’Artur em recordava que ens quedava un tram de pujada i que seria millor no fer la migdiada, tot i que jo ja notava com el meu cos anava fent figa... paràvem a fer fotos cada dos per tres... i jo només volia estirar-me sobre aquella sorra volcànica entre arbustos per dormir mirant el cel... per veure les formes geomètriques d’aquell bosc sortit d’un paissatge del Jurassic... 

Per fi vam arribar a la zona de “la pujada”. Abans xut de sucre... i cap amunt. A dalt potser dormir i a sota d’aquell arbre preciós... no va ser així... i jo ja ho sabia que ho seria així... 

Ho vam superar bé... la pujada no era ni de bon tros tant horrible com m’havia imaginat mentre el Guardaparque m’inflava el cap amb pors... i això que l’havia pujat amb son i fent figa... imagineu-vos amb les cames fortes que tinc ara en un dia d’estar fresca com una rosa!

Al baixar ens vam trobar amb dues germanes. La Javiera i la Sofia que estaven molt contentes de fer aquella ruta. La germana petita només feia dos mesos que anava amb bici i la pujada se li havia fet molt dura perquè havia caigut dos dies enrere i li feia bastant mal a l’esquena. 

Un parell de germanes ben valentes

Instant abans d'adonar-me que alguna cosa important faltava...

Vam fer el tros de baixada forta sortint del bosc, altre cop a la falda del volcà. Uns quilòmetres més tard, l’Artur feia un crit ben fort com el del Tarzan anunciant a la fauna i al volcà mateix que havia perdut el seu moneder amb totes les targetes del banc, DNI, carnet de conduïr... en aquella imatge pintoresca jo ja m’imaginava el volcà fent una erupció per fer aquell moment més ideal. 

Li vaig dir a l’Artur que provés de buscar-lo descarregant la bicicleta anant direcció amunt lleuger de pes. Jo em vaig quedar allà guardant l’equipatge mantenint la calma dins d’aquella situació. M’ho vaig mirar com un regal. No hi havia araucàries, però podia aprofitar per dibuixar. Potser tindria una hora o més... així ho vaig fer. Vaig acabar el dibuix, vaig tocar la flauta bastanta estona. I de tant en tant passava algun cotxe preguntant si todo estaba bien. 

Finalment vaig veure la figura de l’Artur venint darrere una camioneta. L’Artur no havia trobat la cartera... doncs vam haver d’anar al poble a buscar un lloc amb connexió per arreglar el tema de les targetes... així que ens van pujar a dalt de la camioneta als dos i al nostre equipatge. El cotxe anava ple de gom a gom amb la família. 

Aquesta és la cara que s'hem va quedar, no totes les fotos són "postureo"

Resignació

En Martín va voler pujar darrere del4x4 amb mi

El viatge en la furgoneta per mi era meditatiu. A vegades l’Artur anava preguntant-se coses sobre com ho hauríem de fer. La meva resposta: estigues tranquil, tot se solucionarà. (Almenys no havia perdut el passaport... això si que hauria estat una Putada). 

A l’arribada la família volia una foto. Els vam parlar del blog i hi volien sortir. Eren àngels de la guarda i mereixen la nostra gratitud. Gràcias família! 

Moltes gràcies a tota la família per ajudar-nos!

No hi havia cap càmping, però si un hostal molt bonic i molt econòmic! Així que vam anar-hi sense pensar. Hostal Epu Pewen: Molt còmode i que ens va permetre solucionar el problema que teníem. La Lulú, la treballadora de l’hostal ens va ajudar tant com va poder.

La cuina es tancava a les 11 de la nit, però al final ens posàvem a cuinar a tres quarts d’onze, així que la Lulú ens va deixar una estona més perquè estiguéssim tranquils mentre sopavem. A gairebé mitja nit ens posàvem a dormir.

Dia 92: Sorolls de la nit

Melipeuco CHILE, 10 de Gener de 2019

Si pogués em despertaria amb els galls cada dia! M’imagino carregant un gall a la bicicleta per no haver de sentir la melodia del despertador... els galls són més divertits, i no els hi pots dir: cinc minuts més! Però si que és cert... que potser al cap d’una hora ja no toquen més... i potser et despertés més tard. No va ser el cas, perquè le despertador va sonar! Jeje

Ha arribat el moment d'aixecar el campament

Vam recollir les coses amb rapidesa per a poder esmorzar amb la Gladys, però a Chile no sempre es va al mateix tempo amb tothom, així que la Gladys va esmorzar abans que nosaltres! Però per sort ens va acompanyar igualment. La Domi encara dormia, però quan ja recollíem la tenda es va despertar. 

La Domi em va demanar que li fes una trena abans de marxar. I va arribar el moment trist... La Gladys plorava i jo també. La Domi em va dir que portaria a la seva àvia a Catalunya, la Gladys em va demanar que tornés una altra vegada amb o sense l’Artur, però amb els meus fills. I amb les bicis vam marxar, però abans vam anar a cercar el Nano per donar-li les gràcies i dir-li a reveure. 

Aquella família i en especial la Gladys ens van fer sentir molt acollits, gràcies! 

Estic molt agraït d'haver pogut viure amb ells aquests dies

Quan sortíem del poble el rellotge marcava les onze. Ens esperava un dia de poca dificultat... asfalt i molt poc desnivell. Certament feia pujada, però era tant petita que no es notava. El camí es va fer fàcil. El volcà Llaima ens saludava de tant en tant i l’olor més comú al llarg de la jornada era la dels eucaliptus que estaven plantats al costat de la carretera. 

Ens vam creuar dos ciclistes, en Walter i en Maxi, que feien una circular passant per San Martín de los Andes i aquella zona. També havien estat aixoplugats per una gent aquells dies, havien decidit no visitar el parc nacional perquè tenien poc temps. Al cap d’un mes tornaven a la universitat. 

Molta sort per aquest aventurers!

Al cap de 14 km ja erem a Melipeuco. Amb gana. Eren les dues i pico de la tarda, potser les tres. Qui sap! Propòsit principal menjar, trobar Internet per comunicar que el nostre viatge continuava i fer saber que estavem bé. I no només nosaltres estavem bé, sinó que vaig poder parlar amb la Kirsten que s’està recuperant de la seva operació i això em va posar molt feliç! 

 Apareix el Llaima davant nostre!

Amb moltes ganes de pedalar per les faldes d'aquest volcà

Després del boom de notícia que vam donar sobre la separació de camins, hem rebut molts missatges de suport i us ho agraïm moltíssim! Ara que ja ens anem fent la idea de que és així és més fàcil... tot i que hi hagi moments en que costa... però moltes gràcies pels missatges! El nostre culebró... jejeje 

La Gladys ens havia recomanat menjar un gelat artesanal a Melipeuco de la Mo-na. Si mai hi passeu, si us plau, preneu el temps per parar i gaudir d’un d’aquests gelats. La galeta és de les millors que he menjat a la vida. I els Cuchuflis són boníssims! 

La mona de la Marta menjant-se un gelat de fruits del bosc 

Jo vaig preferir menjar-me Cuchuflis artesans, galeta enrollada recoberta de xocolata i farcits amb dolç de llet

Quan erem a la gelateria va aparèixer en Rich, un Amèrica de Chicago que havia fet la ruta que faríem nosaltres l’endemà entre volcans i amb molt de desnivell. Anava lleuger! Vam fer el típic intercanvi d’informació ciclista i ens vam acomiadar, ell segurament arribaria a Las Hortensias, nosaltres havíem de buscar un lloc per dormir. 

Una tarda perfecta, tranquil·la, coneixent nous personatges mentres mengem un gelat

En Rich tenia una  bona filosofia de ruta, anava amb un equip bo i lleuger

Teníem “2 opcions”, al costat d’una de les esglésies de carretera de la Virgen de las Carreteras o tirant endarrere al costat d’un riu en un camp de futbol. Vam provar la primera, però no ens va convencer, així que vam tornar endarrere, passant de nou per la gelateria... per preguntar per el lloc al costat del riu que ens havia dit i per preguntar sobre la galeta! Li vaig preguntar si rebien visites a la fàbrica... em va dir que si, però segurament no hi aniriem. 

Vam anar al camp de futbol, passant abans per un altre... que no tenia riu, ni havíem passat per cap pont tal i com ens havia indicat... un camp que estaven segant! Per sort vam continuar amb la bicicleta fins a arribar a el lloc. Era prou bo, amb el seu encant, sota els arbres amb herba... 

El lloc semblava bo, comode, tranquil, prop del riu i net...

Teniem vistes al volcà Llaima, l'endemà hi donariem la volta

Vam sopar asseguts en unes cadires abandonades i amb taula, tot del mateix estil. Menú arròs amb verdures de pot... la conversa volíem que fos productiva, però no va ser així. Vaig recollir i em vaig tancar a la tenda. Tenia mal de panxa i no volia dir res, però notava mala energia. 

L’Artur va entrar a la tenda al cap de poc, jo no podia dormir... i al cap d’una hora i mitja es va començar a sentir un soroll que venia de la barraca que hi havia al camp de futbol... eren cops... l’Artur també es va despertar. Tenint en compte el meu anàlisis de sorolls que faig sempre abans d’anar a dormir, podria ser que el vent fes cops a un plàstic que hi havia a la teulada. L’Artur estava tranquil... però la meva panxa no falla... i vaig haver de sortir, mig tremolant... algú estava començant un foc dins la barraca a mitja nit... i no em feia gens de gràcia. 

Cada cop que sentia un soroll fora de lo normal, despertava a l'Artur que amb paciencia mirava cap a fora amb el cos dins de la tenda, perquè jo em quedés més tranquila. A les dues de la Matinada quan va tornar a mirar, ja no hi havia foc... Però no em vaig tranquilitzar del tot...

A les 3 encara no havia aclucat l’ull... tenia el cor accelerat... No erem ni divendres, ni dissabte, ni diumenge... i mentre estava atenta a qualsevol soroll que fos fora del normal... pensava... que guai serà demà fer una pujada d’uns 30 km amb 800 metres de desnivell sense haver dormit... 

Debia dormir alguna estona, però no amb tranquilitat. La llum del dia va arribar. Tot estava bé... però aguantaria el dia que teníem davant nostre?

Dia 91: Un dia més a Las Hortensias

Las Hortensias CHILE, 9 de Gener de 2019

De nou els galls ens van encisar amb el seu cant! Aquesta vegada però ja no era cap novetat... al cap de poca estona ens vam tornar a adormir. El que em va despertar va ser la brillantor dins de la tenda. El sol contra tot el pronòstic havia sortit! Però quan vam obrir les portes de la tenda, a banda i banda hi havia tot de núvols negres que carregaven pluja. 

Vam reflexionar si marxar o no... jo no ho veia clar... després de quedar xops l’altre dia amb l’Artur, no em feia gaire Il·lusió tornar a acabar congelats i molls al mig del no res. Hi havia opció que fos així... també hi havia l’opció de que fos temporal i que després fes sol. Vam decidir quedar-nos a Las Hortensias. I quedar-nos un dia més amb la Gladys i la família. 

Aquell matí el vam passar ajudant a la Gladys, donant de menjar a les gallines, passar l’escombra, passar el paño, treure la cendra de la llar de foc, rentar plats... mentrestant anava plovent. Aviat es van fer les 12... i el Nano ja estava a punt d’arribar per dinar. 

El menú del dia era pasta amb salsa de tomàquet i frankfurt. Després de dinar vaig aprofitar que hi havia el Nano per dutxar-me, perquè és ell qui controla l’escalfador de l’aigua. El bany de casa de la Gladys era un afegit “nou” a la casa (on abans era la seva habitació de soltera). Abans tenien una letrina que tenien al fons del pati. La cuina tampoc era dins de casa. 

Per fi va deixar de ploure i vam poder sortir a donar un tomb. Vam anar al cementiri a portar flors als pares de la Gladys. La Domi també venia amb nosaltres. Per anar al cementiri vam passar pel mig d’un bosc i un camp pla ple de vaques. Era un cementiri senzill, on tots estaven enterrats a la terra. La Gladys li explicava a la Domi la seva voluntat - Cuando yo me muera, recuerda que yo quiero que me pongan con mis padres. Todo el mundo lo sabe, pero recuérdalo. Yo quiero me me pongan donde me puedan pisar las vacas-. 

De tornada al poble vam passar per casa el seu germà on el Nano hi treballa construint unes cases per llogar. Les cases eren fetes de fusta. La del germà era de diferents fustes i ens explicava la fortalesa de les diferents fustes: de xiprer, tilo, pi Oregon...

La majoria de les cases estan construïdes amb fusta de 2x3" (cola i claus) i xapa la teulada

Vam haver de tornar a casa perquè els peus de la Domi estaven tots xops i li estava agafant fred. A la casa vam estar descansant, mirant la telenovela, escrivint al blog, dibuixant, retocant fotos... fins que de cop ja era la Once una altra vegada. 

Ens vam posar a menjar altre cop, algunes sobres del dinar, una mica de salmó... el Nano encara no havia arribat, però tots teníem gana! Quan va arribar però algú va fer la Once altre cop. 

La mare,el pare i la germana (la Rafaela) de la Dominga van venir a buscar-la, però ella no volia marxar. Vaig deixar de dir-ho, que en un moment en que ella havia anat a casa de la seva àvia, la gent de casa seva li havien dit: mira la española! Ella estava molt contenta de conèixer gent de fora, igual que la seva àvia, ben curiosa i amb moltes preguntes. Vam estar tota la família. Parlant de la vida, i la Domi va dir que no anava a casa seva, que es quedava un dia més amb nosaltres. Així que la van deixar a casa la Abuelita.

Foto en plan Simpsons

No va ser una nit diferent a la anterior, vam mirar el culebrón altre vegada. Però a mi el culebrón que m’interessava era el de la vida de la Gladys. El Nano sense que ens n’adonessim va anar a la seva habitació i es va tancar allà. Quan me’n vaig adonar li vaig dir a la Gladys. I em venien a la ment les seves paraules: con ustedes aquí me he reido harto! La Gladys també ens havia dit que allà la gent només hi anava una estoneta... i que nosaltres hi havíem estat de veritat. 

Amb el vi al final la Gladys va explicar-me coses de la seva joventut, de la seva vida adulta i d’ara. En el fons teníem històries molt semblants. Ens vam abraçar amb força, mentre l’Artur observava amb tendresa el moment. La vida... quantes voltes que fa... quins camins... quin culebrón! 

Vaig anar a dormir trista, perquè sabia que d’alguna manera havíem fet un canvi, però que al marxar nosaltres potser tot tornaria a posar-se on era abans... però tot i la tristesa també estava contenta d’haver après coses d’ella i de la vida a las Hortensias. D’haver vist la fortalesa, les marques... i sobretot d’haver rebut coratge. 

Se pueden ver muchas personas, pero se ven pocos corazones. I tenir dos dies al costat d’algú et permet veure un tros del seu cor. La pluja a vegades era una maledicció, però en aquella ocasió era una benedicció. 

Dia 90: Sopaipilla, aprenent a cuinar plats xilens

Las Hortensias CHILE, 8 de Gener de 2019

No ens va despertar la pluja. Els Galls es van posar a fer quiquiriquí abans de les sis del matí, i no paraven. Un dels seus galls d’una espècie mini que es diu Quique: no acabava de poder fer un bon quiquiriquí imitant als altres. Sentia a l’Artur com se li escapava el riure, i jo també em vaig posar a riure. Quin terrabastall! Però que guai despertar-se rient amb els galls! 

Uns galls petits però mal...., amb geni

No vam durar gaire estona desperts. Quan els galls van deixar d’anunciar el matí ens vam tornar a adormir. Quan ens vam tornar a despertar eren les vuit del matí. La Gladys ja estava desperta i el Nano havia anat a treballar. L’esmorzar estava a taula, de nou formatge, melmelada cassolana, panets amb cafè o tè. 

Plovia, plovia molt. A bots i barrals! Els desitjos de pluja perquè els acompanyéssim en aquell dia es van complir. 

Així que al cap de poc ja ens vam posar a preparar el salmó. Aquesta vegada ens faltaven ingredients, algunes ametlles i la soja... però per sort ens en vam ensortir prou bé. Al mateix temps la Gladys va preparar un estofat, perquè quan el abandó arriba a les 12 ha de tenir el dinar preparat... i va fer bé, perquè el nostre salmó no estava a punt fins gairebé la una. 

A les 12 i una mica més erem tots al voltant de la taula menjant el dinar. Un súper estofat de xai Boníssim! A mi, ja no em quedava lloc pel segon plat... ni que fos salmó... i a gairebé ningú tampoc. La Domi si que tenia lloc, perquè ella pacientment s’havia esperat a que estigués a punt!

En Nano al cap d’una estona ja es preparava per anar a treballar. La Gladys va aprofitar per ensenyar-nos el seu negoci: una botiga de roba de segona ma, amb roba americana i de bona qualitat. També tenia roba de casa i ens va regalar un drap de cuina perquè el nostre l’haviem perdut. 

Després ens vam asseure a la taula a dibuixar mentre la Gladys ens ensenyava fotos de tots els temps. L’Artur feia la migdiada. Al cap d’una estona em vaig posar a escriure el blog, a aprofitar que estavem atrapats per la pluja. Seguia plovent a bots i barrals. Per la casa s’anava fent la broma de que la pluja duraria fins el dia 18 de gener, així els podríem acompanyar al Santuario de San Sebastian para las fiestas Religiosas! 

La Marta va fer un dibuix de la cuina de la casa

Semblava que la pluja duraria una altre jornada, que ens quedaríem allà un dia més... quan l’Artur es va despertar vam començar a preparar la següent recepta: 

Recepta Sopaipilla

Sopaipilla, pa fregit, plat d'acompanyament típic de Xile

Ingredients: 

1kg de farina

1 cullerada de sal

1 ou 

1 sobre de llevat 

1 cullerada d’oli (vegetal, oli, Margarina)

Aigua tèbia barrejada amb llet 

Instruccions: 

1. amb la farina fem un volcà, on hi posem l’ou, l’oli, el llevat i la sal. 
2. Amb un dit ho remenem tot dins del volcà.
3. Li afegim l’aigua amb la llet a poc a poc, anant remenant. 
4. I de remenar, ho acabem amassant-ho. 
5. S’ha de sobar (trencar la pasta del tot i tornant-la a ajuntar fent-li la volta) Pot anar acompanyat dels ànims per a poder fer-ho bé: Matucale! Matucale!
6. La massa es deix reposar durant mitja hora ben tapada.
7. Quan està a punt es fan boletes petites i s’aplanen fent un forat al mig (perquè no exploti quan les fregim). 
8. Tenim una fregidora on hi posem les sopa i pilla fins que estiguin dauradetes. 
9. Ja estan a punt! 

Va ser molt divertit preparar-les. La Domi i jo vam estar fent sopaipilles de formes diverses. Mentre l’Artur preparava també uns pans, la Gladys va preparar una salsa molt bona per acompanyar-les a la once. 

Matucale, matucale!

Tots a taula donant formes originals a les Sopaipillas 

Un plat més que hem après a fer

A quarts de set va arribar en Nano i ja ens vam començar a arreplegar al voltant de la taula per menjar, parlar i mirar telenovel·les i notícies. 

Sabíem que ens quedaríem una nit més. Però ja es notava a l’ambient que la família estava molt contenta amb la nostra presencia. Sobretot la Gladys perquè l’haviem acompanyat al llarg de tot el dia. No volia que me’n anés a dormir fins que no s’acabés la telenovela. La Domi tampoc volia anar a dormir perquè erem allà desperts encara.

A la tenda vam posar la sèrie El Barco. De fons s’escoltava la pluja i em vaig relaxar tant que em vaig adormir. 

Dia 89: Hospitalitat a Las Hortensias

Las Hortensias CHILE, 7 de Gener de 2019

Quan el despertador va sonar no es va fer gens pesat. Hi havia energia per a fer ruta! Així que el procés de recollida va ser més ràpid que normalment, només vam tardar dues hores. Hi havia possibilitats de que plogués, així que ho teníem a mà per si de cas. 

Tot preparat per sortir altre vegada

La carretera fins a Villarica era ben transitada, de fet era la mateixa que anava de Coñaripe a Lican Ray però deixant de resseguir el llac. Era dilluns, feia xirimiri i no se’ns veia gaire perquè la llum no tenia piles. 

Tot i el trànsit, la ruta va ser prou fàcil i la pujada que es veia a la corba de nivell no va ser tant com ens pensàvem. A les 12 ja erem a Villarica. Villarica és també una ciutat turística, que compta amb una bici-senda. Vam aprofitar que existia per fer un petit recorregut per la ciutat. 

Ens faltaven algunes provisions: pa i xocolata. També vam aprofitar per comprar una empanada Napolitana! Són les que m’agraden més perquè semblen pizzes! Amb tomàquet, formatge, pernil dolç, orenga i olives negres! Això ens va donar forces per continuar.

No sabíem ben bé que trobaríem a la ruta. Si que sabíem el perfil, que tenia bastants pujades i baixades. Al poble de Pedregoso ens vam trobar un espai amb música i menjar, com una fireta, eren “Las Fiestas Costumbristas”. Es una mostra de la seva artesania, el menjar típic, cervesa artesanal... 

Fins allà la ruta havia estat fàcil, d’esfalt... acabada la població de Pedregoso ens esperaven quilòmetres de ripio i també l’arribada als 3000km en el meu comptaquilòmetres! 3000 quilòmetres! Tot i que esperava fer-ne molts més en aquest viatge, arribar a una fita com aquesta és emocionant. 

3000 km!

El ripio era bastant dolent, sobretot pel desnivell que tenia el camí, en alguns casos les muntanyes es de grava i d’altres punts plens de grava de gom a gom que semblava que en qualsevol moment t’hi podies enfonsar com si fos un fangal. 

Per sort no van ser gaire més que 20 km per aquell camí. De cop la ruta ens regalava un altre tros d’esfalt gairebé per un terreny pla. Abans d’arribar a la població de Los Laureles ens vam trobar amb una plantació de nabius eco on els seus treballadors ens van saludar des de la llunyania. Ens hi vam acostar a preguntar si hi havia algun bon lloc per dormir gratis; per sorpresa nostra ens van rebre amb una caixa amb nabius. Ens van dir era que la gent de la zona era molt amable, que no tindríem cap problema en trobar algú que ens acollís. 

 Després del ripio dolent una bonica carretera d'asfalt és un regal!

Moltes gràcies a la gent de la plantació de nabius de Los Laureles!

Vam continuar per la ruta, vam passar Los Laureles però vam continuar. Era dora, encara hi havia energia, però ens faltava aigua per seguir. Si paràvem en algun lloc la necessitaríem per fer el sopar. Així vam arribar a Las Hortensias. L’Artur va preguntar a un parell d’homes on hi hauria un lloc per poder descansar gratuïtament, ens van dir que al mig d’un camp ningú ens diria res... 

Vam anar a buscar l’aigua, ja teníem una opció. A l’entrada del poble hi havia un Restoran on una noia ens va deixar omplir les cantimplores. També era una vivenda, a la cuina estaven reunides unes quantes dones i nenes pintant-se les ungles. Els hi vaig explicar que veníem amb bicicleta i que just aquell dia havíem fet els 3000km. Que buscàvem un lloc per descansar gratis. Una de les dones em va dir: Si me esperan pueden dormir detras de mi casa. 

Vaig sortir a fora i al cap de poca estona va aparèixer la Gladys amb les ungles acabades de pintar amb la seva neta, la Dominga. Ens va fer un petit tour per aquell poble de 500 persones, direcció a casa seva. Ens va ensenyar el seu pati de darrere, sota un porxo al costat del galliner vam muntar la nostra tenda mentre la Domi ens mirava amb curiositat i ens feia preguntes. Quina sort que tenim! - pensava. 

La Gladys ens va obrir les portes de casa seva, amb confiança, i ens deia: yo tengo muchos nietos! Y algún día van a viajar. También alguien les va abrir la puerta de su casa. Voy a hacer lo mismo para quien lo necesite. 

Tenda plantada sota sostre per superar els dos dies de pluja que venien

Aquella nit no vam sopar fora, vam fer les ONCE dins de casa, amb la Gladys i la Domi, el seu marit el Nano i un dels fills, el pare de la Dominga, en José. Pa amb formatge, melmelada, ous acabats de collir... per acompanyar un te o un cafè. Parlàvem i parlàvem, de la vida, del viatge, de tot. Fins que vam arribar a parlar del plat de salmó. La Gladys va dir - Pero mañana se quedan verdad?-. Solo si llueve... -. De cop la Gladys i el Nano comencen a corejar - que llueva! Que llueva! -. ( els guions no els sé fer servir gaire bé... per si ho noteu...). 

En un tres i no res ja estavem entaulats fent "les once" (berenar) a casa la Gladys

La Gladys es va aixecar de la cadira i va anar al congelador i en va treure un bon tros de Salmó. Mañana para Comer hay Salmón! - va dir. 

Van encendre la tele, era l’hora de la Telenovela (el culebrón que li deia jo, mentre la Gladys reia). La casa de muñecas es diu. Una sèrie xilena. Ens van explicar que els èxits de telenovela més grans eren de novel·les Turques! Em vaig sorprendre. 

A l’hora d’anar a dormir vam repartir petons per tots i vam anar a la tenda a dormir.