Lago Queñi ARGENTINA, 2 de Gener de 2019
Primer dia de ruta de l’any. Torna a sonar el despertador... aquesta vegada per despedir-nos del Víctor, no sabem encara si anirem a les Termes del Lago Queñi on tenim possibilitats de trobar-lo... esmorzem amb ell i aprofitem que ja estem desperts per començar a recollir tot el tinglado... en Víctor es despedeix i ens demana que posem la clau sota algun lloc del jardí.
Portem dues hores i mitja recollint... que si ara ens comuniquem, que si ara busquem informació que si ara un espera a l’altre i a l’inversa... falta menjar i haurem de parar en algun colmado... jo vull uns auriculars... però ja no passem pel centre. Quan sortim de casa del Víctor són gairebé les 11... al final entre pitus i flautes han passat les tres hores.
Avui decideixo fer una cosa diferent, i em poso la música del mòbil per veure si no penso tant... esperem que funcioni... La jornada comença amb la súper baixada! Més de dos quilòmetres que passen amb un moment. Hem de trobar la carretera (diga-li camí...) que porta direcció el Paso Hua Hum, per la RP48. No ens costa gaire trobar-ho, està ben indicat.
Malauradament el primer tram és pujada, però vaig escoltant la música i el passa ràpid, tampoc és gaire dura. El paissatge és bonic, sobretot el tros que ens permet veure el Cerro Colorado, i també la Piedra del Trompul. El camí està ple de pols. Quan passen els cotxes massa ràpid ens quedem tots plens de pols. A vegades tinc por de caure perquè sé que tanco els ulls quan n’hi ha massa... ens endinsem dins d’una zona de bosc que fa baixada... el ripio és del tipus Serra... quan t’hi quedes clavat... parem a dinar... i continuem avall.
Cerro Colorado, vam pedalar un bon tram en silènci fent el que jo en dic meditació cíclica, just aquel dia li vaig posar el nom a la meditació.
Al cap de poca estona comencem a veure de nou el Lago Lácar. El resseguim durant una bona estona fins que s’acaba convertint en el Lago Nonthué, on hi fem parada al sol. Unes galetetes de codony. L’Artur va a fer fotos i diu que no tardarà gaire... quan ens posem en ruta de nou ha passat gairebé una hora... per sort l’Artur ha venut la primera postal.
Ens vam creuar en Guanto de San Diego, ell havia començat la seva ruta a Santiago de Xile i anava cap al sud
Un paratge d'allò més fotogènic, al parador Hua Hum, prop del pas de frontera cap a Xile
Aquesta parella d'Uruguai van ser els primers en comprar-nos una postal!
(perdoneu pero vaig errar amb foco)
Ens dirigim a les termes, així que després del llac ens desviem per un caminet direcció el Lago Queñi. El camí té més pols que l’altre... ens esperen uns quants quilòmetres amb tendència a pujada... ens pensàvem que eren 10km, però es converteixen en 13... el camí per sort és bonic, però ja és bastant tard i l’Artur té gana i es comença a queixar de manera inconscient. Hem de creuar algun riuet però amb la inèrcia de la bicicleta ho aconseguim sense baixar... fins que ens trobem un tros de riu d’aigua congelada... ens hem de descalçar per travessar... jo al final no el vaig passar... l’Artur amablement va fer-ho per mi. Jo vaig trobar un pont no apte per bicicletes carregades per passar.
Un tobogan de pujades i baixades (més pujades que baixades), fins arribar al càmping lliure a tocar del llac
La pols i la llum del sol feien veure els rajos entre els arbres
El "Lago Queñi"
Tras la huella del poeta Neruda
Ens trobem la casa del Guardaparque que ens diu que ens hem de registrar, que el càmping lliure està ple de gent i que potser no hi cap la nostra tenda... que hi ha lloc per 18 però que ja hi ha 35 tendes... (jo no sé què imaginar...). Ens explica que hem de creuar un altre riu, molt més fondo i ample... (per dins em cago amb tot). És molt amable i ens diu que sinó volem creuar el riu hi ha una zona per ciclistes vinguts d’Espanya a ultima hora... ens diu on és... però volem anar al càmping...
Per anar al càmping cal creuar el riu si o si. Ens treiem les sabates i jo dic molt convençuda que deixaré les sabates primer i la roba, després agafaré la bici. Al cap de dues passes tinc els peus congelats, torno endarrere per posar les sabates en algun lloc de la bici. No podré passar... de fons escolto crits de l’Artur. Jo no vull passar per aquest riu.
L’Artur malgrat tenir els peus congelats torna a buscar la meva bicicleta i em diu que passi sense preocupar-me de la bici. Cinc passes més enllà em cauen les primeres llàgrimes de dolor... al final de tot, bramo sense vergonya. Tinc els peus vermells del fred, si noto alguna cosa és mal de les pedres petites del camí que semblaven agulles. L’Artur de fons deia: ho has fet molt bé Marta! - jo pensava que n’hi havia portat les sabates a l’altra banda... que ell ho havia fet millor, però estava en xoc emocional...
L'aigua estava moOolt freda! Es va sumar el mal que feien les pedres al trepitja-les, el pes de les bicis i que ja anavem cansats, però a l'altre banda ens esperava un bon asado, vi i bona companyia!
Queden 800m per arribar al càmping, ja ho tenim! Arribem i s’escolta la veu del Víctor -lo consiguieron chicos! - i jo li contesto - no nos hablaste del Río...-. Ens diu que està treballant i que no ens pot fer gaire cas. Nosaltres muntem la tenda mentre somiem amb l’asado del grup... al cap d’una estona ens crida el Víctor - Chicos vengan a buscar Asado!
Campament muntat
Ens vam sentir com reis amb aquell àpat! Vam fer cercle amb els seus clients que eren de Bèlgica. Va ser molt bonic recordar paraules en Belga i aprendre’n de noves! Liege, Mechelen i Gent van passar per la meva ment amb dolçor... em vaig adonar que ja havia passat molt de temps...
En Victor i el seu equip van portar aquell dia el grup de belgues al cim del Cerro Acol
Mentre parlàvem de la vida, de les feines, del retorn a la rutina, el foc anava cremant escalfant-nos potser massa. A mesura que el foc anava baixant la seva intensitat, també baixava en nombre les persones que rodejavem la foguera. Al final ja erem quatre gats, i amb les noves paraules ens vam acomiadar fins l’endemà. Slaap wel!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada