El Blanco CH, 27 de novembre de 2018
Tot i que erem en un petit paradís, el vam haver d’abandonar. Encara que l’Artur havia anat a buscar provisions el dia anterior, no ens podiem quedar allà per sempre... El dia era també esplèndid, igual que el dia abans, així que si més no ens acompanyava el dia.
Vam esmorzar i recollir, després ens vam posar en ruta. Els primers quilòmetres eren en baixada, alguns en ripio i d’altres de calçada. Només quatre quilòmetres per arribar al següent poble, Cerro Castillo.
Era un poble molt petit, però abans de marxar ens faltava una cosa: omplir el dipòsit. El poble no tenia cap gasolinera, però vam decidir preguntar. Primer vam parlar amb un home que ens a dir que per tant poca quantitat no ens servia i no ens en posava. Per sort, per allà al costat passava el company de la furgoneta del senyor Jorge, i ens diu: a la casa de allí arriba vive Jorge, el les dará!
Quin home! Tot i tenir els seus ideals que potser no eren molt semblants als nostres, també tenia un cor ben gran i ple de bondat. Ens va omplir el dipòsit i les cantimplores. Ens va explicar més coses de la seva vida i al ensenyar-nos les fotos del seu mòbil vaig veure un bolet molt conegut a la cinquena classe de la font del curs 2016 - 2017: una murgula!
En Jorge treballa de fuster a Cerro Castillo, busca novia, si aneu a la Patagonia Xilena ja ho sabeu, una persona ben amable.
En Jorge García ens va dir que era un bolet que creixia per la zona, ja que les vaques i els bous remouen molt la terra. I sabeu què? Ens va donar un saquet de murgules seques per a poder-les cuinar al llarg del viatge! Llevan mucha plata encima! Por los menos unos 20 Lucas (20.000pesos chilenos)! Ens va dir quan ens vam lligar el saquet al costat de l’alforja. I sinó fos prou ens va fer una oferta: si quieren en invierno vuelvan, y les dejo my casa del bosque y por una gauchada me cuidan a los animales de allí. Honestament, jo, Marta Miserachs Esplugas, m’ho estic pensant ;)
Vam haver de continuar, tot i que ens deia: a la vuelta les espero con un asado y mas mate! Ah! I li vaig dir on vam dormir, i aquell petit paradís on vam passar el dia anterior, també era seu!
Sortia de Cerro Castillo amb un somriure, tot i saber que ens esperava un port bastant dur. Al cap de 10 minuts pedalant en pujada ens vam treure tota la roba, ens estavem fregint vius! Pantalons curts i cap amunt... i a pas de cargol ens vam topar amb un bar petitó on feien sucs naturals... i feia dies que somiava amb un suc. El suc de Calafate era boníssim! No vull dir res... però els nadius al seu costat... jejeje
Una petita barraca a l'entra d'un càmping als peus de La cuesta del Diablo on vam agafar energía amb el suc boníssim de calafate
Ens havia de donar energia per fer la súper pujada. Quin paissatge. Pocs metres després ens vam aturar de nou... uns altres ciclistes amb qui vam intercanviar informació i de qui vam rebre noves salutacions de les franceses que no eren pas gaire més lluny.
Pare i fill (l'Andy i en John) s'havíen trobat per fer junts el tram de la carretera Austral, eren de Tànzania!
Finalment ens vam posar amb forces per pujar aquella súper pujada! Wow i wow! Aquella pujada era molt llarga, però realment no va ser ni de lluny tant forta com la imaginava... així que per mi va ser millor. Quan vam continuar ja una mica de baixada, el paissatge era bastant impressionant de nou, amb cascades i pedres de formes curioses...
Els revolts en ziga-zaga dels primers quilòmetres de La cuesta del Diablo
La Marta amb el Cerro Castillo de fons
Quan ja va tornar a començar a pujar vam aturar-nos a menjar. El ganivet de l’Artur havia desaparegut... i no sabeu amb quin humor vam menjar el dinar... *Artur: després de buscar per tot arreu el meu preciat ganivet, va apareixer a la nit a l'hora de sopar, quina alegría!
El lloc de dinar no era gens maco tampoc... però jo no podia aguantar fer una pujada sense alimentar el meu estomac ;)
Podríem dir que aquell va ser el primer dia realment calorós
A cada vall se'ns mostra una sorpresa i canvi del paisatge nous
Vam continuar endavant, feia baixada majoritàriament i de cop vam flipar! A la llunyania es veia quelcom verd fluorescent. Li vaig dir a l’Artur que era un ciclista amb una reclinable, però ell va dir que segurament era un obrer (anava tot de verd i amb una m'aquina extranya). Cap dels dos tenia raó; era un noi de Singapur que feia la ruta amb un monopatí! Flipeuuuuuuuuu @world_on_board l’Adrian venia des de Canadà! Vam flipar!
Intercanviant informació amb l'Adrian
L'Adrian amb tot el que necessita per viure la seva gran ruta, podeu vistiar el seu blog aquí
I també vam haver de continuar. Tot i que feia molt bon dia, quan ja portàvem uns cinquanta quilòmetres vam haver de decidir si paràvem a El Blanco o continuavem direcció a Cohyaique (que faltaven uns 40km en aquell punt). Evidentment vam fer parada a El Blanco. Era un poble molt petit, que amagava un petit càmping gratuït entre uns pins. Després de comprar unes milanesas vam anar cap allà, plantar la tenda i fer el soparó.
Mentre sopavem vam comentar que és genial que en els poblets hi hagi una petita zona d'acampada lliure.
Tot i estar al costat d’un riu no era gaire humit, però si que vaig anar a la tenda dora a abançar feina amb el blog. Tot i que hi va haver algun moment en que se’m tancaven els ulls. De cop vaig parar la màquina i quan va entrar l’Artur es veu que em va explicar la ruta del dia següent... honestament no recordo res, però l’Artur l’endemà em va dir: però jo sentia com contestaven i t’anava explicant fins que de cop ja no vaig rebre més respostes... jejeje
Quan una està trinxada... ho està bastant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada