Coyhaique CHILE, 28 de novembre de 2018
Aquella zona d’acampada era enganxada al poble. Per segons quines coses era un inconvenient... sobretot perquè la zona no estava habilitada per anar al WC... de totes maneres, aprofitaré per parlar-vos del tema, sobretot del nº2 (= fer caca).
Nosaltres portem una pala plegable petitona que serveix per això... per fer un forat, fer-hi la caca, i enterrar-ho. Hi ha una sèrie de normes que venen donades per el sentit comú. Com per exemple... que no quedi allà a la vista i no deixar els papers per allà. Per això serveix la pala.
Hi ha un detall important que no és gaire conegut: a quina distància d’un recurs d’aigua potable es pot fer caca? Doncs la resposta és més enllà d’uns 60 metres i en un forat d’uns 20 cm. El perquè de la qüestió és: perquè així no contaminem les aigües potables. Per aquesta raó els Romans van inventar el sistema de clavegueres (per separar aigües netes i aigües grises), i per això a l’Edat Medieval la gent no bevia aigua, sinó que majoritàriament bebien fermentats... (ja que no van continuar amb la bona feina dels romans provocant que moltes de les aigües quedessin contaminades). Doncs bé, ara ja ho sabeu, així que si feu servir la tècnica del forat o no, recordeu aquesta distància i profunditat recomanada.
Beure aigua contaminada amb excrements provoca diarrea... (parlant de caca...) també en alguns casos Giardia o altres malalties com per exemple hepatitis.
Per tant fer caca més enllà de 60 metres en un forat d’uns 20 cm d’un recurs amb aigua potable dins d’un forat provocarà: minimitzar les possibilitats de contaminar l’aigua, minimitzar les possibilitats de transmetre malalties, minimitzar l’impacte visual (és molt biodesegradable trobar-te una caca amb el seu paper) i maximitzar la descomposició de la femta.
***********
I ara si... canviant de tema...
Vam sortir del Poble ja una mica tard, eren les 11 del matí. Hi havia dues rutes per escollir, una de menys pujada i menys quilòmetres, i l’altra amb més pujada, més quilòmetres i ripio . Evidentment em vaig posar una mica seria en escollir la primera opció. Volia arribar dora a la ciutat per així poder-la explorar una mica.
Així que vam fer la opció 1. Començava amb una mica de pujada, però el que era pitjor era la mica d’airet que ens bufava en contra... de tant en tant en alguna baixada no es notava que en feia... per tant, vam haver de pedalar més fort de lo normal. Aquell dia ens vam trobar uns quants ciclistes, el número 1 que només ens va dir hola, el número dos que només va aixecar el seu cap, el tercer que era en Gustau d’entre Lleida i Vilafranca que havia començat a Puerto Mont i acabarà al Calafate, i després el quart ciclista que era d’Alemanya i ens va dir que havia dormit a la casa del noi que anàvem nosaltres, però que al final havia anat al càmping perquè la casa d’aquest noi era a dalt d’una pujada molt forta... em va ensenyar al mapa on era casa seva, i primer pensava que no podia ser... però que què hi faríem!
Cada cop hi havia més prats, bestiar i horts
Trobada amb en Gustau de Lleida. Sempre és agradable trobar-se amb un ciclista català
El paisatge va canviar de cop. Per la zona propera al Río Pollux el paisatge va passar de camps verds amb muntanyes nevades molt llunyanes, a parets de roca impresionants i descomunals. De tant en tant apareixia alguna casa espectacular, però les que físicament ens van atraure més van ser els Domus del Salto del Río Pollux. Feia tobogant en aquell tros, però com que el paisatge era molt bonic, no es feia tant pesat, encara que just en aquella zona va començar a apretar una mica més la calor... però com que quedaven pocs quilòmetres vaig decidir no parar a treure’m la capa de les cames que porta més feina, l’Artur tampoc ho va fer.
Prats verds i muntanyes nevades, en un dia ben radiant!
El Salto, prop d'arribar a Coyhaique, una espectacular cascada a tocar de la carretera
Per tota la Patagònia és comú veure duomos geodèsics, aquests en concret eren d'un lodge de luxe
Després d’una recta molt llarga vam arribar a Coyhaique, on el Río Pollux es va convertir en un afluent del Río Simpson. Aquest serà el riu que ens acompanyarà al llarg de les properes jornades, fins que no arribem al creuament entre la ruta 240 i la x-50. Però el que destaca més quan arribes a aquesta ciutat és el seu Cerro, el Mackay i les seves columnes de bassalt impressionant. Aquest presideix la ciutat, i la pujada de la casa del Nico i el Pato és just al costat del camí que puja cap a aquest.
La vam pujar... i com que l’alemany m’havia dit que feia molta pujada, doncs ja estava preparada. Ell em va dir que havia d’empènyer la seva bicicleta per a pujar, així que com que jo no vaig fer-ho en vaig sentir molt forta :) ara, quan vam arribar a dalt de tot amb l’Artur estavem a punt per parar i dinar.
A la casa no hi havia ningú, però en Nicolàs em va dir com entrar a casa a través d’una sèrie d’imatges que em va passar per el mòbil. No us penseu que era gaire difícil, però havia de trobar la clau ;) i quan la vaig trobar vaig obrir la porta i vam entrar a dins. Per mala sort nostra, no hi havia Internet, així que no li vam poder dir: Ei Nico, no t’espantis si veus que han entrat a casa teva! Així que vam recórrer al mètode antic, deixar una nota sobre la taula.
La casa de`n Nico i en Patricio estava situada gairebé a la zona més alta de la ciutat
Ens vam dutxar i vam dinar. Després vam decidir anar a explorar el poble, que per sort, per anar cap al poble feia baixada... jejeje de fet no és un poble, sinó que ja és una ciutat. Potser la ciutat més gran que em vist des del Calafate... uns 700km... la plaça del centre té forma de pentàgon i està plena d’uns arbres que m’encanten però que encara no m’he pogut quedar amb el nom. Passarem fotos ;)
Com que el wifi de la plaça no funcionava vam anar a un Bar. Vam prendre dues pintes de cervesa local mentre teníem una bona connexió. Jo vaig rebre una mica de queixa de la meva mare en aquell moment, dient que feia massa dies que no dèiem res... i que totes les visites que hi ha al blog són seves! Vaja.... em pensava que ens seguia més gent ;) li vaig dir que estavem d’aventura, que encara rai que tenim Internet de tant en tant...
A vegades em faig aquesta pregunta: quin era el grau d’intensitat de patiment de les famílies dels exploradors que havien anat a les Amèriques a les èpoques quan encara no existia el telèfon? Que potser els seus fills els hi enviaven una carta, i no sabien del cert si els hi arribaria perquè es podia perdre pel camí... bufff... devien estar setmanes, mesos o potser anys sense rebre notícies dels seus familiars exploradors! I ara amb quatre dies sense notícies ens morim d’angoixa...
Viure sense Internet al telèfon tota l’estona t’ensenya a escoltar una mica més la teva veu interna, que a vegades queda de banda quan ens distreuen amb tot d’informació que prové a través de les pantalles. I sóc molt conscient de que esteu llegint un blog en una pantalla, però us animo a sortir a prendre la fresca, a mirar si ja ha pujat la boira per la finestra, a mirar les estrelles, la sortida del sol o la seva posta... a jugar amb els vostres fills, a meditar, a tocar la flauta, a anar a fer una ruta amb bicicleta, a venir a fer un tros amb nosaltres... jejeje
Bé... si... que allà al bar vam fer unes cerveses; vam convidar a seure al costat nostre una dona del Canadà i vam estar parlant amb ella. La Izabelle es dedicava a la fotografia abans de anar a viure a un poble petit on va agafar un Bed and Breakfast i una propietat amb aurons i n’obté el seu xarop. Li vaig preguntar si necessitava treballadors per aquella època, i em va dir que si, que era una feina molt dura. Que quan la natura començava no parava fins que no parava... vaig començar a somiar amb anar al Canadà a aprendre com treure el xarop d’auró de l’arbre! Us imagineu! Mmmm amb la olor de dolç que fa, al començament de la primavera al Canadà en un poble remot, acompanyada d’una dona que tenia un munt d’històries per explicar! Qui sap!? Els camins de la vida...
Com que ens havíem comunicat amb el Nico li vam preguntar a quina hora arribava a casa. Volíem fer el sopar nosaltres, unes verdures saltejades. No podem menjar gaires verdures mentre estem amb la tenda... i volíem aprofitar la cuina.
Així que abans de tornar a casa vam anar al supermercat. Crec que ens hi vam estar una hora! Hi havia mil coses que feia moooooolts dies que no veiem enlloc i tot i controlar-nos, quan ens van donar el preu de tot em vaig esgarrifar una mica... jejeje potser perquè com que cada cop comprem poca quantitat no sembla que ens gastem tant, però... de cop escoltar 42.000 pesos... uns 60 euros... va ser collons! Però vam decidir menjar bé els dies que estavem aquí.
Quan vam arribar a casa, feia poc que el Pato i el Nico acabaven d’arribar. Ens vam presentar i vam mirar les bicicletes, però jo em volia posar ràpidament a fer el sopar perquè ja feia estona que tenia gana i perquè sabia que portava feina a tallar totes les verduretes... però tot el procés va valdre la pena quan vam provar-ho. Fins hi tot ells que diuen que casi nunca comen verduras deien que estava bo, doncs volia dir que ho estava molt. Ben simple, patates, ceba, all, pastanaga, brocoli i un carbassó. Ben bo i saludable ;) no en va sobrar ni una engruna, però clar... quan hi ha l’Artur a la taula poques sobres queden ;)
En Pato (Patricio) al meu costat i en Nico a la dreta al costat de la Marta
Vam estar compartint una bona vetllada, parlant d’aventures, de la gent que ha passat per casa seva, de les vides aquí i de les d’allà... que volien que ens quedessim allà almenys tres nits, que era "como un requisito, lo bueno para conocernos más..." no sabíem que faríem encara.
Com que ells treballen, van a dormir dora, i nosaltres també hi vam anar a dormir dora, després d’enviar un mail a les franceses dient que erem a la ciutat. Que podien venir a dormir allà, que faríem sopar.
En Nico i en Pato tenen una habitació que està pràcticament buida, amb el terra amb moqueta on els ciclistes poden posar les seves esterilles i posar els seus sacs. No feia fred quan vam anar a dormir, de fet ens vam posar amb màniga curta dins del sac! I vam dormir com pollets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada