Dia 52: Ja som primavera!

Villa Mañihuales, CHILE, 1 de desembre de 2018

Sona el despertador. Abans de que en Patricio i en Nicolàs marxin cap a la feina, els hi hem de fer un bon retrat. Aviso a l’Artur que vagi montant el trípode i l’escena abans de que sigui massa tard. Diu que no fa falta, que es pot quedar fent mandres. 

Chicos, que nos vamos! - s’escolta de fons. És en Patricio que té més pressa per marxar. L’Artur encara amb lleganyes als ulls, i jo amb cara d’adormida i despentinada ens aixequem del llit per a fer la foto. Sortim a fora el carrer perquè el paisatge des de fora de la casa és molt bonic. Com que hi ha pressa, l’Artur intenta córrer... jo estic una mica mosca perquè sento que l’he avisat abans perquè el que està passant en aquell moment no hauria de ser així. Però bueno... per sort aquí a la Patogonia no ténen tanta pressa. Si fossin de Nova York segur que ja haurien marxat.

Ens despedim del Nico i en Patricio, ells marxen a treballar i nosaltres ens quedem esmorzant a casa seva, això és màxima confiança i hospitalitat!

Per sort ells són molt més pacients que jo i es posen amb un somriure a la posició que els demana l’Artur. Al final acabem rient, perquè la situació és si més no curiosa... tothom té son i està cansat. El Patricio ens diu a reveure i entrem al menjador, fem un petit most amb el Nico i ens despedim d’ell. 

Just marxa ens posem a fer les nostres maletes, ordenar coses, beure tè... tot i que són les 8 del matí quan ens hi hem posat, a les 9:45 encara no estavem del tot a punt. L’Artur que té moltes més coses per a empaquetar tarda una mica més. Com que no tenim manera de comunicar-nos amb la Laure (la francesa) per dir-li que farem tard, decidim que jo vaig abans a la plaça per arribar a l’hora. Així que l’Artur pot acabar amb una mica més de tranquilitat. 

Baixo la súper baixada i em dirigeixo a la plaça d’Armes perquè a les 10 hem quedat amb ella. Ella també fa tard, de fet l’Artur arriba només 3 minuts abans que ella. Per sort, tot i arribar tard, encara no s’han passat mitja hora. 

Ens posem amb ruta, però com que he esmorzar molt poc perquè havíem de preparar mil coses i era un ambient una mica estressant, en aquell moment jo ja pateixo una gana increïble. Per sort els dos em deixen buscar un lloc amb empanades. El resultat no és exitós, sortim del poble i lo únic que trobem és la cursa del Teletón (com una marató de tv3 però que els beneficis cada any són pel mateix: la rehabilitació física; a França també existeix). 

Per sort a uns 3 quilòmetres fora del poble ens trobem un bar on hi ha menjar. Parem i jo em compro una empanada de poma perquè no hi ha gaire cosa més així ràpid... sortim i fa pujada. Però les vistes del Cerro Mackay són impresionants. Si des del Barri de la casa on erem era brutal, imagineu veure l’altura en proporció al poble. Era molt i molt alt i les columnes eren molt sorprenents de veure. El poble de Coyhaique es veia petit, però podiem veure la pujada des de la llunyania i també el barri on havíem estat aquells tres dies. 

Abans de deixar enrere el poble de Coyhaique el tram de pujada el vam fer per una carretera en obres. No molt difícil, però entretingut i més cuidadós. Vam veure els primers Molins de tot el viatge, però no eren pas gaire grans i només n’hi havia 4. 

Foto amb la Laure a la sortida de Coyhaique

Ara venia baixada, però en un punt havíem de decidir si seguíem per la ruta 7 amb ripio o si agafaven la ruta 240 direcció a Aysén. Abans de prendre la decisió ens vam trobar un bus bar on servien les millors empanades que he provat fins ara. Com que no tenia canvi vam haver d’agafar alguna cosa, així que l’Artur es va quedar amb un Alfajor perquè no volia una empanada de Carne. La Laure va repetir, perquè eren delicioses. 

La Laure i la Marta menjant les boníssimes empanades dins de l'autobus-botiga

Al sortir a fora vam haver de decidir. Mirant cap a cada una de les carreteres jo ho tenia ben clar: asfalt i baixada, a l’Artur tant li feia, i a la Laure també però li feia patir un túnel que ens havien dit que no tenia distància lateral. Així que vam decidir asfalt per la 240. 

Ens vam abrigar, perquè tot i que la pujada ens havia fet entrar en calor, sabíem que podria ser una baixada fresqueta. I sort que ho vam fer! Feia fresqueta, però anàvem tant ràpid que tota la calor que havíem agafat abans, va desaparèixer. De cop va venir el túnel que per sort comptava amb una senyal advertint de la possible presència ciclista. Jo vaig voler encendre el llum, així que em vaig quedar a la cua. Sense èxit, perquè com que feia tant de temps que no l’encenia, crec que ja no tenia bateria...

Passar per aquell túnel per mi va ser com pujar a una muntanya russa, plena d’emoció. Va valdre la pena, però va ser un obrir i tancar d’ulls. Tot i que el seu interior era molt emocionant, la sortida del túnel va ser impressionant perquè fins hi tot ens vam parar per admirar aquell lloc que es deia Río Baguales. 

Lo més interessant va ser que em vaig adonar que el Ripio tot i fer-ho tot més emocionant, fa que no puguis admirar el paissatge de la mateixa manera. Així que aquella carretera la vaig gaudir moltíssim perquè era preciós passar pel costat del Río Simpson i veure totes les flors liles florides i també la ginesta amb el seu esclat de color groc. 

Altre cop vam tenir un dia d'allò més primaveral

Hi havia paratges molt increïbles, però curiosament ens vam aturar en un lloc que es deia el Santuario de Sant Sebastian. El disseny gràfic d’aquell paratge cridava l’atenció, però el fet de que fos una església en unes roques també ho va fer. Una cosa molt estranya passava, molts cotxes quan passaven per allà feien sonar el seu clàxon, no vam entendre el perquè fins que l’Artur va descobrir que Sant Sebastian és el protector dels que van per la carretera. Que els camioners i conductors d’autobusos el van escollir. Així que ara la gent el venera per aquest fet. Hi ha molts i molts temples a les carreteres dedicats a Sant Sebastian així que jo ara, toco el timbre de la meva bicicleta perquè també ens protegeixi a nosaltres. 

L'esglesia-santuari natural a Sant Sebastià

També vam aturar-nos a dinar a la Cascada de la Virgen. Era molt guapa, i això que no en veiem ni la meitat del que és realment. Es veu que si puges una mica més, hi ha un salt d’uns 100m! Allà vam dinar, i va ser bonic ja que la Laure portava un menjar que nosaltres no teníem i ella en portava un altre. Això va provocar que féssim un trueque entre tots. En Valntín, un home que treballava allà venent artesania, ens va dir que a Villa Mañihuales hi havia un rodeo y fiesta! 

La foto que ens va fer en Valentín

La cascada de la Virgen on vam fer parada per dinar

Vam continuar el camí per la vora del Río Simpson fins que ens vam trobar amb la Confluencia entre aquest i el Río Mañiguales. També vam canviar del carretera, la x-50 i la direcció del vent va posar-se a favor nostre. El camí que abans ja era ple de flors, anava augmentant en nombre; la olor era per agafar un colocón de primavera, i en alguns moments em donava la sensació que estava somiant. El camí era planer, i no feia pujades fortes on baixades fortes. El sol escalfava l’ambient sense fer-se pesat. Semblava un somni d’aquells que no faria res estar somiant unes quantes hores més. 

Durant tota la jornada ens van acompanyar les flors i els seus colors del voral

A l’hora de berenat ens vam aturar al costat d’un riu: com a excepció teníem plàtan amb yogurt de frutilla (maduixa). La Laure i L’Artur van posar els peus a l’aigua, era un dia ideal per posar-se en remull. 

Després d’aquesta parada, va costar una mica més posar-s’hi. El terreny tampoc va fer-ho fàcil del tot. Ja que a partir d’aquell punt, la ruta ja no era tant planera com abans, sinó que feia tobogant. Per sort, abans de les 8 del vespre erem a Villa Mañihuales. Just quan vam arribar un noi donava indicacions a l’Artur per on passar la nit i també informant que el rodeo era un maltracte animal, a nosaltres un nen del poble ens va acompanyar al forn de pa amb la seva bicicleta. Allà vam aprofitar per comprar quatre coses més, però ens van donar una notícia. Just s’havia acabat el rodeo feia poc, però que demà al matí n’hi havia més... 

Al final vam decidir acampar en una Laguna a dins del poble. La Laguna es deia Esponja. Vam muntar les tendes i vam preparar el sopar al costat de l’aigua. Per sort, cap dels tres hi va caure! Tot i que hi va haver algun moment en que algú casi s’hi fot de cap... 

Acampada a tocar de La Laguna Esponja al poble de Villa Mañihuales

Hi havia un núvol que creuava pel cel, fent que la posta de sol fos d’uns colors preciosos. Per mala sort però, al ser dissabte i la fiesta dels rodeos va provocar que alguns gamberros voltessin per aquella zona, no per fer-nos res a nosaltres, sinó per dedicar-se a fer cistella amb la paperera des de lluny amb uns rocs... 

La Laure va anar a dormir primer, i jo després cap a la tenda a escriure el blog, i poc temps més tard l’Artur va entrar a la tenda i ens en vam anar a dormir. 

No va ser una nit gaire tranquila. Encara que per la Laure i l’Artur ho va ser... em vaig despertar a mitja nit escoltant persones parlant gairebé al costat de la tenda. Jo em pensava que era la Laure que els feia preguntes a algunes persones, perquè vaig escoltar durant una estona i parlaven del canvi climàtic i la contaminació dels rius. Vaig adormir-me al cap de poca estona, perquè vaig pensar que algú que es preocupés pel mediambient a les 3 de la matinada d’un dissabte a la nit, no ens vindria a molestar.