Villa Amengual, CHILE, 2 de desembre de 2018
Un gos va despertar a la Laure i a l’Artur. Jo el vaig escoltar, però debia estar tant cansada de fer guàrdia que no vaig immutar-me amb la seva presència. La Laure estava llegint a la seva tenda i prenent el sol mentre nosaltres decidíem si ens despertavem o no...
A les vuit i vint erem al moll de la llacuna. Va ser en aquell moment que vaig entendre el perquè del seu nom. El reflexe de les muntanyes, el cel i el nostre propi t’absorvia com si fos una Esponja. I ens va absorbir tant, que quan ho vam tenir tot recollit eren gairebé les dotze del migdia.
La Laure i la Marta preparades per esmorzar saludant el nou dia radiant
Fins hi tot la Laure i jo ens vam fer un bany matinal al llac
Després vam anar cap al rodeo. L’esport nacional de la zona. Alguns diuen que no hi ha maltracte animal, i d’altres que si. Havent-ho vist, només puc dir, que la vaca no semblava gaire feliç, i que els cavalls segurament que tampoc, si més no en el moment del rodeo... després són acariciats durant hores i hores, polits... jo no vaig voler mirar gaire... però hi va haver un moment en que la vaqueta era a terra, i uns homes que volten per allà, em va dir l’Artur, que li havia semblat veure que li havien posat dos dits al nas de la vaca perquè s’aixequés... hi ha algunes de les imatges del rodeo que no les posarem perquè són bastant dures... :(
Plaça per a la pràctica del Rodeo, per alguns Xilens considerat cultura i esport nacional identitàri
La Marta i la Laure parlant amb un jinet del Rodeo, cadascú amb la seva peculiar vestimenta
Per a molts Xilens aquest "esport" no està acceptat, doncs el consideren un maltracte cap als animals
El cavall inmobilitzant la vadella
Personalment no estic d'acord que de la feina rural de controlar el ramat de vaques en derivi fer-ne pràctica esportiva, i menys si aquesta fa patir l'animal
La vestimenta que porten és tot un espectacle
Per sort, no ens hi vam quedar gaire estona. El sol picava i ja era la una del migdia. Havíem calculat que faríem gairebé uns 60km fins a arribar a Villa Amengual, que era el següent poble.
Feia molt bon dia però també feia molta calor i se’ns va fer molt pesat al moment de començar. La primera recta que era bastant infinita tot i fer olor de primavera va ser bastant pesada. Però per sort el paissatge seguia sent espectacular com els altres dies. Una muntanya de punxa nevada ens va acompanyar gairebé tot el dia, era el Cerro Colmillo.
Pedalant direcció als peus del Cerro Colmillo
Dels moments més impresionants va ser quan hi erem cada vegada més a prop per finalment veure la seva altra cara. Potser les imatges seran poc fidels a la realitat, però la paret de pedra era altíssima al nostre costat.
Vista del Cerro Colmillo des de seva cara més espectacular
La Laure va ser una agradable companya de ruta, trobaré a faltar la seva nutella i el seu formatge, jejeje
Aquell punt va ser el final de la nostra pujada més forta. A partir d’aquell moment començaria el desnivell direcció al Lago de las Torres, que malauradament no comptava amb cap espai on poder acampar de manera còmoda, i si n’hi havia alguna potser ens la vam passar, ja que anàvem molt més ràpid.
Realment pedalar vorejant aquest llac va ser d'allò més agradable i tranquil
Ja estavem bastant cansades, l’Artur també però no tant com nosaltres. Per sort quedaven molt pocs quilòmetres per a poder arribar al poble de Villa Amengual, una baixadeta i una pujadeta... just arribar a la població ens vam trobar un cartell que hi posava: a 1km Refugio Ciclista. Ens vam posar contents perquè la aplicació del telèfon no ens havia advertit d’aquell lloc.
En veure d'avant meu aquesta recta en pujada i la muntanya al final, ho vaig veure clar, "aquí hi ha una bona foto!"
Abans però vam anar a comprar algunes coses que potser ens farien falta: formatge, pa i vi. El pa el venia una senyora del poble que el feia a casa seva. Al sortir del súper i aconseguir pa ens vam trobar amb dos ciclistes que parlaven amb accent francès que ja havien mirat el refugi ciclista... era una sala amb matalassos al terra i amb finestres de plàstic que per dormir-hi et feien pagar 5.000 pesos chilenos... ens van dir que segurament dormirien al parc que hi havia més enllà, que el poble no tenia policia i que ningú els diria res.
Després d’un segon de reflexió, nosaltres ens vam dirigir al parc també. Un home que raspatllava el seu cavall amb molt d’amor i delicadesa ens va confirmar que podiem posar les nostres carpes en aquell camp de futbol. Ens vam posar una mia recollits en un tros que també semblava bo, i vam muntar les carpes. Al cap d’una estona els altres dos ciclistes van venir: l’Emmi i l’Alex del Quebec.
Vam acampar en un raconet del parc del poble
Els cinc vam passar una vetllada en aquell Poblet petit entre muntanyes. Encara que el sol ja no brillava sobre nosaltres, encara podiem sentir la seva escalfor, així que vam fer-la petar durant una bona estona.
L’Emmi i l’Alex venien de l’altra banda, i quan parlaven del port que hauríem de fer nosaltres l’endemà... el Puerto de la Pera (que amb la r francesa sonava completament diferent). A més a més amb aquella calor que havia fet, deia que al pujar l’havia fet en bikini perquè estava suant. Eren molt divertits i semblaven molt feliços. Parlaven dels ocells amb molta emoció, de fet, tot era molt emocionant per ells. Em recordaven a quan era tant jove com ells... gairebé ens portàvem deu anys!
Al final la Laure va marcar el ritme d’anar a dormir. Després d’ella hi va anar l’Alex, jo, la Emmi i finalment l’Artur que com sempre tancava la nit. De totes maneres em va trobar dins la tenda escrivint el blog, ja que sempre aprofito per escriure una miqueta, encara que a vegades se’m tanquen els ulls.
Va ser una nit tranquila, comparada amb la nit anterior. Tot i tenir la ruta 7 (La Carretera Austral) al nostre costat, no es va escoltar ni un soroll. Però tot i la tranquilitat, a mitja nit em vaig despertar morta de set, i per sort tenia la cantimplora a fora de la tenda. Eren les quatre de la matinada i el cel era completament estrellat. No feia fred, i em vaig quedar una estona a admirar-lo. Necessito el mapa del cel del sud...
Al tornar a la tenda vaig aprofitar per enviar missatges, tot i no tenir cobertura. Molts cops penso amb molts de vosaltres, però mai tinc la xarxa que em connecta a prop... ni tant sols el trasto (telèfon), així que espero que rebeu la meva energia a través d’una piulada a les orelles o potser ni tant sols fa falta això.
Només vull que sapigueu, que molts sou a les nostres ments. En forma de somriure, de melancolia, de tendresa... sobretot les nostres famílies i els amics més propers. Però també tots els que ens rodegen des de que vam venir a aquest món fins a hores d’ara. I sou molts.
Ah! I avui aprofito per saludar a la nostra lectora més “gran” però que també transmet molta alegria i joventut al mateix temps. Teresa esperem que estiguis molt contenta de poder llegir que anem tirant per aquesta ruta, i ja veus que aquí tot sovint trobem gent molt amable que ens cuida i que ens dona una mica de caliu :)
Una forta abraçada iaia Teresa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada