Prop del Parque Natural Queulat, CHILE, 3 de desembre de 2018
El dia es despertava amb sol i molta calor! Vam esmorzar a ple sol contents de tenir un molt bon dia, però també imaginàvem una jornada molt dura amb aquell patec de sol.
Va ser molt bonic despertar escoltant a l’Emmi i l’Alex cantant en francès de bon matí i veure’l ballar al sortir de la tenda. La veritat, és que a mi la música en francès sempre m’ha agradat molt! I sentir aquella bona energia d’ells, feia ganes d’anar amb ells a fer ruta, per aprendre més sobre ocells, i francès. Lo millor va ser veure el que es van preparar per esmorzar! Patates amb un remenat d’ous! Mmmmmmm
A poc a poc vam anar recollint, vam fer les fotografies de rigor, i ens vam posar en ruta amb la Laure. Avui ens separariem, però ens quedaven encara uns 30 quilòmetres junts.
L'Emmi i l'Alex, dos esperits lliures i joves pedalant per la Carretera Austral
Al començar vam fer una petita pujada, però després vam baixar de cop acompanyant aquesta vegada el Río Cisnes. Era molt divertit de veure el riu, padalar poc i seguir la inèrcia com si nosaltres fóssim també el riu. Fluint! Va ser molt guai tot fins que vam arribar al creuament on ens separariem... no només era un moment dur perquè ens separaven d’una persona que ens havia portat aire fresc a l’aventura, sinó que al mirar la carretera vam descobrir que el port que havíem de fer, i que n’érem súper conscients, era una carretera de ripio...
Tot i la calor que feia al començament del dia, a poc a poc el cel es va començar a cobrir de núvols fent que la temperatura fos una mica més fresqueta...
Ens vam abraçar amb la Laura, i vam continuar. Per sort, i com que el món és tant petit, potser ens tornarem a veure.
Ens despedim de la Laure, molta sort en el que et queda d'aventura per Chiloé, ens veiem a les muntanyes prop de Chamonix!
Amunt que feia pujada! I si que en feia, però el que molestava era haver-se de tornar a acostumar al ripio... a mi em fan mal les mans quan hi ha ripio. M’agafo tant fort al manillar per no perdre el control de la bicicleta que hi ha moments en que se’m enrampa la mà... de tant en tant passava algun camió o cotxe a mil per hora que ens deixava tots empolsegats... i quan passes la llengua per sobre les dents pots notar les partícules que entren al teu sistema... com he sentit a dir en algun lloc, una mica de terra a l’estomac no fa mal... neteja fins hi tot... jejeje
El Riu sempre somriu
De camí amunt ens vam trobar a uns ciclistes que anaven direcció avall! Amb una cara de felicitat! Ens ho podiem imaginar. L’Emilia i en Roman de França i en Ryan de USA que viatjaven junts i finalment de sorpresa en va aparèixer un altre: en Takumi del Japó. Ens vam trobar tots 6 en el mateix punt. Uns amunt i els altres avall.
L’Emilia i en Roman de França i en Ryan de USA
En Takumi del Japó va aparèixer mostrant un somriure d'orella a orella
Ens quedava més pujada i teníem molta gana, així que vam continuar amunt. Feia fred i de tant en tant el xirimiri dels núvols semblava una pluja... per fi erem a dalt del port! Ara ens tocava baixar... i ja sabeu com m’agraden les baixades, però aquella en especial no em va fer molta il.lusió. No ens vam abrigar prou per fer-la i no volíem parar allà al mig... el ripio era molt pitjor que en la pujada, de pedres ben grans i rodones, que si et distreuen un moment pots acabar malament... de tant apretar els frens les mans em feien molt mal, però aquella baixada semblava no acabar-se mai! Eren tot revolts... No podiem anar ràpid... era una tortura, i pensava amb les que feien aquest tros de pujada i em compadia d’elles... 12 km de suplici... i era una baixada!
Ja arribant al punt més alt de la pujada a La Perra
Finalment es va acabar, però havíem de menjar i tapar-nos. Estavem una mica tibats... ens havia destrossat aquella baixada... molt més que la pujada!
Vam continuar, volíem arribar al proper poble, però no ho vam aconseguir. Ens vam quedar a uns 30 km... en un dels antics revolts de la carretera austral. Allà on no hi passaven cotxes, vam plantar la tenda, i ràpid vam tenir-ho tot fet... abans de les 11 ja dormíem! Erem prop del parc natural Queulat, a la desembocadura del seu riu, el Río Queulat.
Acampada a tocar de la desembocadura del Río Queulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada