Dia 55: Espai personal

Càmping Adhonai, Puyuhuapi, CHILE, 4 de desembre de 2018

Ens vam despertar entre la boira, sinó fos perquè s’escoltava la remor del riu, les cascades i els ocells exòtics, podria haver-me traslladat a la Plana de Vic... jejeje feia temps que no veia la boira i em feia molta mandra aixecar-me del sac, de fet, vaig aixecar-me però hi vaig tornar a dins... evidentment ens havíem de despertar en algun moment. 

La jornada no havia de ser llarga, de fet només quedaven uns 30km per a poder arribar al poble... però havíem sentit a dir que hi havia un glaciar entre el punt on erem i Puyuhuapi. Aquest se situava dins del parc Natural del Queulat. 

Ens vam posar a punt per sortir pel camí, però vam entrar en conflicte de bon matí i jo ja sabia que no aniria a veure el glaciar, perquè preferia estar sola... de camí al parc vam tenir però una alegria. Finalment ja no era un riu el que veiem, sinó que era l’oceà Pacífic. Era un fiord, però la olor era de mar. Una figura grossa dins l’aigua ens va cridar l’atenció, eren dofins petits que anaven nedant pel nostre costat! Una passada, parar al costat de l’aigua i escoltar el soroll de l’aigua com sortia de l’Espiracle era un regal! L’Artur va intentar fer-los una foto, però crec que eren massa ràpids per ell. 

Tot i que els vam veure de lluny va ser una sorpresa molt agradable! ens han dit que es tracta d'un tipus de dofins anomenats Toninas

Vam continuar per aquella pista de ripio, que al cap d’una estona es va convertir en una carretera d’asfalt. De cop ens vam poder relaxar, fins arribar a l’entrada del parc. Altra vegada ripio, encara que en aquest cas era més un camí dels que ens agraden. Amb els arbres més propers, els cotxes a velocitat més reduïda... 

Al cap de poca estona erem a l’entrada del parc. Allà l’Artur i jo ens vam separar. Ell va anar a veure el glaciar i jo vaig fer guàrdia de l’equipatge i de la meva bicicleta. Per sort el guarda parque era bastant divertit. Li vaig estar fent preguntes, i em va explicar que en aquell parc hi viu el cérvol més petit del món, el Pudú. Em va estar ensenyant vídeos del Youtube sobre l’animal i explicant-me que era un animal molt tímid, difícil de veure, que davant de la gent és molt lent, però que dins del bosc córre com una bala! 

Estava assentada intentant fer un Tetris mental de la meva futura casa... imagineu... amb una llibreta de quadres, intentant recordar les mides de casa... somiant en que un dia seria un espai tal i com sempre he somiat, viu! Al cap d’una estona va venir el Guardaparque, en Pieter o Pedro para los amigos. Em va dir: hay toda esa niebla, pero seguro que si te pones encima de esa piedra, se aclara el dia y verás el glaciar desde allí. Vaig somriure, i li vaig fer cas. Vaig agafar la flauta, la llibreta i la tablet, i em vaig asseure sobre aquella pedra gegant. 

Al cap de cinc minuts el cel es va aclarir i vaig poder veure el glaciar. De tant en tant podia escoltar com les columnes de gel tronaven. Vaig estar contenta de posar-me sobre la pedra. I va ser el meu racó mentre esperava que tornés l’Artur. En realitat quan vaig assentar-me allà, la pressa per anar al poble va desaparèixer i em vaig dedicar a gaudir del moment sola. 

Vaig escriure el blog, pensar amb la gent i en mi. I vaig conèixer gent, perquè la gent que anava al parc paraven allà a comprar l’entrada i jo era sobre aquella pedra magestuosa i tothom em veia. Va ser molt divertit veure arribar el Joan amb els seus nous amics. Amb el seu accent català mentre parlava amb anglès no vaig poder evitar parlar amb ell directament amb català. Resulta que és un noi d’Esparreguera que anava Anglès amb el Blai Mateu Prieto, i que la germana del Joan resulta que treballa al servei Metereologic amb el Roc Mateu Prieto... has vist Roc? El món és tant petit, que era evident que el teu nom s’escoltaria a l’altra banda del món! Jejeje igual que tu et trobes amics meus per aquests móns ;) 

Estava més contenta, i després també van aparèixer uns altres amb qui vaig estar parlant molta estona. La Marie i en Sasha d’Alemanya que també feien una ruta amb bicicleta. Vam estar parlant del què és més difícil en un viatge així, dels que fas quan vas amb parella durant molt de temps! Jejeje va ser una conversa que em va anar molt bé, crec que és aquest el tema... jejeje és així! 

Mentre encara parlava amb ells va arribar l’Artur. Ells havien d’entrar al parc, perquè sinó no tindríem temps de veure el glaciar, així que em van recomanar anar a menjar un pastís alemany de formatge a un forn de pa del poble, que tenia un alt percentatge de població alemanya. 

 La Marta va decidir quedar-se a l'entrada al parc, jo vaig fer la ruta per veure el glaciar El Ventisquero, amb aquest impresionant pont penjat començava la caminada d'una hora fins al mirador

El camí de pujada constant s'endinsava en un bosc molt frondós i solitari, tot sol enmig d'aquesta selva vaig recordar la pel·lícula La selva esmeralda de Harrison Ford, i van venir-me records de la meva experiència amb l'Ayahuasca. Segurament l'energia d'aquestes plantes té una forta influència en les persones i les emocions

 En un parell d'ocasions entre la vegetació es deixava veure el llac

I de sobte apareix el gran salt d'aigua, sense paraules...

 Una immensa cascada es precipita del gel a la roca

Ens vam despedir del Pieter i ens vam posar en ruta altra vegada. El caminet, després carretera, i altre cop ripio... just al canvi ens vam trobar a un altre ciclista d’Alemanya que venia de la Junta. Tot i que normalment fem fotos dels ciclistes, a l’Artur se li va passar, així que no tenim cap imatge seva. Ens va dir que al cap de tres quilòmetres tornàvem a tenir asfalt. 

 La Palta, una planta de dimensions extraordinàries!

 Aquesta no és ni de bon tros la més gran que hem vist

No plovia, però de ben segur que algú en algun moment la utilitzat de paraigües

I així va ser, tres quilòmetres més tard, erem a la carretera altre vegada. Resseguint la costa vam acabar arribant a la part nord del fiord on hi ha el poble de Puyuhuapi. Al arribar teníem l’adreça de una dona de warmshowers, vam preguntar per ella a l’oficina de turisme, i ens van dir que s’havia canviat de direcció. Ens van dir la nova, però quan vam ser allà no hi havia ningú, així que finalment vam anar a un càmping. El camping Adhonai, on la Violeta ens va rebre amb un súper somriure i amb molta amabilitat. 

Al càmping hi havia un altre ciclista, en Henry d’Austràlia. Quan l’Artur va entrar a la cuina i va dir que faria pa, en Henry li va dir: Hi I am Henry and I love bread! L’Artur va entendre: I am hungry and I love bread!  Jejeje vam riure una mica tots tres perquè ho vam poder pillar tots! :) 

Al cap de poca estona va entrar en Joan amb els seus amics, així que ens esperava una bona vetllada acompanyats de força gent! La Sandra i el seu company (he oblidat el nom), l’Alex d’Anglaterra, i després l’Enzo i el Marcos de Chile. 

Vam anar a comprar a les botigues, en concret a tres súpers mirant què tenien :) finalment vam comprar el que no podem menjar quan tenim fogonet: verdures a cabassos i material per a fer pa. 

Al tornar al càmping ens vam posar a treballar: l’Artur va fer el pa i jo vaig fer el sopar. I va quedar tot molt bo, les verdures saltejades (amb bacon per mi) i el pa. Ho vam acompanyar d’unes cerveses, i vam gaudir de la vida social amb altra gent. Per sort també hi havia gent que parlava en castellà així que l’Artur va poder comunicar-se i jo vaig poder refrescar el meu anglès! 

Al final eren gairebé la una de la matinada quan anàvem a dormir. L’Artur va venir una mica més tard a la tenda, on jo encara feia recerca de coses personals. Vam anar a dormir i ningú va posar el despertador, demà descans del nostre... ni que sigui per actualitzar el blog... ;)