Càmping Pichi Traful ARGENTINA 29 de desembre de 2018
El despertador va sonar a les 6:30, volíem sortir dora, però al final vaig decidir posar el despertador novament fins a les 7:15 del matí ja que coneixent el ritme que portem, no sortim de la tenda fins gairebé les vuit... el cel estava ple de núvols, però encara no plovia. Sabíem que ens mullariem aquell dia, així que ja teníem tota la roba de pluja a mà.
Just quan vam decidir sortir de la tenda es va posar a ploure. L’Artur va buscar refugi sota uns arbres... no era el millor lloc del món. Al ser un càmping gratuït la gent feia pipí allà on els hi sortia, i resulta que en aquell espai on no hi plovia hi feia una mica de ferum... jo vaig esmorzar dreta, ja vestida amb la roba de pluja i gairebé preparada per sortir.
La pluja no agrada als ciclistes normalment, però com que hem tingut sort amb el temps, no em vaig disgustar en veure la meteo. L’Artur en canvi ja no va poder començar el matí amb tranquilitat i el seu humor era una mica “com el temps”... plegar la tenda va ser un suplici, ja que vam fer un moviment bastant inútil per acabar recollint la tenda tota xopa i a més a més plena de sorra i cendra de les fogueres del lloc...
Era un dia per posar-se el ponxo. Cada cop es notava que plovia més, i teníem previst fer uns 50 km com a mínim... ens havíem d’assegurar que quedaríem secs.
El primer tram feia pujada, però no se’m va fer pesat. Crec que la Maca (una pols que prenem al matí per tenir més energia, està fent el seu efecte!). Com que feia mal temps, quan passaven cotxes ens pitaven amb tocs d’energia i fins hi tot alguns obrien les seves finestres i es posaven a cridar: Animos chicos!!! Així que jo ho rebia súper bé i fins hi tot vaig gaudir de la jornada!
Quan vam passar pel costat del Lago Correntoso de nou em vaig mig emocionar. Els núvols no donaven molta visibilitat però si que hi havia com un misteri i es podia intuïr la profunditat espacial del llac... notava com les gotes de pluja regalimaven per la cara i per sort no tenia fred. Si mireu la foto que em va fer l’Artur és precisament una foto de les que jo li dic real, tot i que la situació no semblava ideal, l’humor acompanyava i em sentia contenta de pedalar sota la pluja.
La Marta estava ben contenta tot i la pluja
Jo faig una cara amb un somriure una mica més forçat, jejeje
Les vistes als llacs teníen una atmosfera ben misteriosa
Ens vam creuar amb uns ciclistes després, arrasarats a la parada del bus tots xops, sense equip de pluja... ens van dir que venia una secció amb tendència a pujada d’uns 10km... no vaig deixar que això m’aixafés el bon humor que portava, així que curiosament em vaig prendre la pujada com si no ho fos.
Com més amunt pujava més fred feia. Amb silenci intentava imaginar que no en feia de fred i funcionava. A dalt de tot vam parar a menjar, jo no tenia gaire gana, però vam menjar unes galetes de codonyat. Jo ja començava a tenir fred, i després d’esperar a l’Artur que es posés a punt, em va dir: em canvio de roba? Li vaig dir que jo tenia fred que aniria a poc a poc, però que havia de tirar... i potser no vaig contestar de la millor manera...
Va venir la baixada, i jo anava a poc a poc esperant a l’Artur. Al cap de poca estona, gairebé ni un quilòmetre l’Artur es va començar a estressar pel fred i com que havia perdut els guants de pluja no tenia les mans tant ben protegides com jo. No les notava del fred, i va parar a buscar els seus guants d’hivern. Just el dia que va decidir posar-los a la part més fonda de l’alforja, mentre la resta dies sempre els tenia a mà... jo vaig haver de fer equilibri i prendre’m-ho amb humor... i quan l’Artur es desesperava intentant aconseguir els seus guants... jo mirava com queia la pluja, que al cap d’uns minuts es va convertir en neu... vaig flipar i vaig començar a riure! No m’ho podia creure! Estavem a ple estiu sota una nevada!
Artur! Està nevant! - Jo tota contenta veient la neu i l’Artur... havíem de baixar i feia fred... la neu era la senyal! Em vaig prendre la baixada que venia amb humor, frenant per no notar tant el fred, al mateix temps admirant el paissatge podent veure la línia que marcava el punt de neu... finalment es va acabar.
Vam fer un cop de cap, no era realista continuar pedalant... i vam decidir anar a un càmping que tot i que era de pagament era el que ens oferiria dutxes calentes per poder suportar el fred! Ens vam desviar de la ruta uns dos quilòmetres per trobar el petit paradís que ens va acollir aquell dia. El càmping Pichi Traful al costat del Lago Traful.
Jo en modo pluja arribant al càmping del Lago Traful, he de dir que vaig tenir un moment del dia en que vaig patir força fred a les mans i vaig agobiar-me una mica...
Tenia una casa comuna amb taules on hi havia mooooolta gent! Tots protegint-se de la pluja, i alguns més molls que d’altres... nosaltres per sort, portàvem un bon equip de pluja! Però hi havia altres ciclistes amb menys sort... però ens van acollir igual a refugiar-nos a la vora de l’estufa que estava rodejada de roba molla!
En Victor a l'esquerra tocant la guitarra, en aquell espai vam estar compartint expariències i xerrant tota la tarda
En Víctor, un altre ciclista i guia de muntanya que era allà ens va donar tema de conversa i mate molt calent, que al cap de poca estona ens convidava a casa seva a San Martín de los Andes quan hi passéssim... és a dir, l’endemà. Tothom, tot i la mala fortuna eren molt simpàtiques! Hi havia un noi que havia viscut a Madrit però que era d’Argentina i que anava de vacances d’estiu quan era petit a Castelldefels. També els altres ciclistes del grup del Víctor, els ciclistes Brasilers: la Victòria i en Bruno, però qui ens va sorprendre més va ser la Gemma, una noia de Blanes que fa uns 12 anys que viu a Argentina!
Com que plovia tots erem allà, xerrant... i al cap d’una estona es va posar a brillar el sol! No ho vam aprofitar per plantar la tenda... la meva cara de pressió per tenir un espai no va funcionar, només les meves paraules... quan vam anar a obrir la tenda, es va tornar a posar a ploure, la tenda estava xopa del matí encara... per fora i per dins una miqueta també....
El cerro Falkner (2450m) va quedar ben nevat. La vista és des del càmping en un dels moments de la tarda que va sortir el sol
Mentre erem en aquella sala anàvem parlant amb la gent, descobrint coses i bevent vi... aquell dia ens vam polir dues ampolles... quan veia que sortia el sol, anava a obrir la tenda perquè li entrés la calor i finalment quedés seca... vaig tenir que fer dues rondes i mitja fins no hi vam poder posar les coses i per fi canviar-me de roba...
Al final la dutxa ja no la vaig necessitar... crec que no em volia mullar més! A les 8 tenia una gana de mil dimonis, em vaig demanar una hamburguesa i l’Artur una pizza (ho he posat en aquest ordre perquè ell era a fora). Em vaig quedar ben tipa, i al cap d’una estona va aparèixer la pizza de l’Artur! Molt completa! I si haguéssiu vist la milanesa que va demanar la Victòria haguéssiu flipat! Durant aquell àpat teníem la companyia de l’Anastasia que tenia molta curiositat per l’1-O. Vam veure que amb les nostres paraules el seus ulls en algun moment es cristalitzaven!
També vaig aprofitar per escriure al blog, mentre tenia al costat a la Victòria escrivint a la seva llibreta. A poc a poc la pluja anava parant i la gent ja no es quedava a la caseta. Nosaltres hi vam estar fins que vam anar a dormir.
Mentre seguíem allà va arribar el grup del Víctor amb una paella de verdures que havien cuinat amb una foguera! Feia una pinta deliciosa i ens en van donar! La parella que anàven amb ells (Víctor + Abel) era de Buenos Aires, la Daniela i el Dr. José Que justament era cardiòleg! Li vaig parlar de la Kirsten i em va dir que no patís, que tot aniria bé! Vam compartir la sobretaula amb ells i ens en vam anar a dormir.
Compartint la paella d'arros amb verdures que va cuinar en Victor
Els ciclistes teníem dret a dormir dins de la caseta, però nosaltres ja teníem la tenda seca. El grupet es va instal·lar a la caseta per evitar el fred. De fet, els més fredolics i les més fredoliques es van quedar fins a l’últim moment a la vora de l’estufa. Explicant que els seus sacs de dormir no eren prou bons per aquelles condicions climàtiques d’hivern a ple estiu!
Dins la tenda vaig aprofitar per escriure una mica més de blog, però els ulls se’m tancaven... tenia molta son i aquella nit la vaig dormir tota sencera! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada