San Martín de los Andes ARGENTINA, 30 de desembre de 2018
No plovia, ni feia mal temps. Ens vam despertar per Natura i va ser molt agradable no escoltar el soroll infernal de l’alarma del telèfon. Vam esmorzar i recollir amb la calma. La tenda ja estava mig seca i el terra de la tenda estava molt moll així que ens vam esperar una estona més.
Foto de despedida amb els lleugers cicloturistes de Brasil en Bruno i la Victória @brunorosa_br i @vikydesa
Abans de marxar però, necessitàvem més menjar. Així que vam anar a la caseta del càmping i allí ens vam entretenir una estona més del previst parlant amb la Gemma. Parlàvem de les mares, de la distància, de com trobàvem a faltar coses però sobretot la nostra gent... podia veure que les dues sentíem allò que ja he sentit altres vegades per aquestes festes... la melancolia de no poder ser a prop en dies on tots estan junts.
Ens esperava una pujadeta, baixada, una altre pujada i després, atenció: 15 km seguits de baixada! Vam resseguir llacs, el Lago Villarino, el Fagner i el Machonico. Va ser relaxat, tenint en compte que no feia calor, més aviat fred, però feia sol!
Llac Falkner
La meva "Ogre" amb un pes total aproximat d'uns 60kg
Mies style
El dia va transcórrer agradable tant pel clima com per la bellesa dels paisatges
Abans de fer la baixada gran, ens vam trobar el Aroyo Partido. Aquest riu, té aquest nom perquè just en aquest punt es divideix en dos rius: un riu que desemboca a l’oceà Atlàntic i l’altre que desemboca a l’oceà Pacífic.
Com si es tractés de la proa d'un vaixell, la terra i les pedres divideixen el riu en dos
Just en aquest punt, hi havia un home amb dos plats: uns amb taronges i l’altre amb plàtans. Amb humor me’l vaig mirar i li vaig dir: Carai! Esto es para nosotros? Evidentment l’home va somriure i ens en va oferir mentre parlàvem de coses de bicis. Era l’habituallament d’uns altres ciclistes, que al pasar ni se la van mirar a les taronges i als plàtans... una noia de Nova Zelanda del grup va parar per abrigar-se i va comentar que estava fascinada en que anés amb faldilla per fer la ruta i que es pensaven que l’Artur era una noia molt forta per darrere!
Ens vam abrigar per fer la baixada, perquè 15km a aquella temperatura... i ben cert. De fons ja podiem veure l’últim llac de la ruta el Lago Lacar que just és el que està al costat de San Martín de los Andes. Van ser 15km de no pedalar, de no frenar gaire, de gaudir!
Vorejant el llac Lácar ja arribant a San Martín de los Andes
Però en algun moment s’havia d’acabar. I va ser poc abans d’arribar a la ciutat. Al arribar ens vam adonar que realment era un lloc bonic i en aquell moment només ens feia falta trobar un lloc amb Internet per avisar al Víctor que ja erem allà. Una pizzeria va ser el lloc de descans per una estona, jo crec que em vaig relaxar massa perquè després, direcció a casa del Víctor ja gairebé no podia més... i sabia que ens esperava una pujada d’uns dos quilòmetres que em van semblar una tortura!
A casa seva ens esperava amb una amiga seva la Jimena. Vam fer uns mates i parlar de coses. Quan l’Artur i jo ja ens havíem dutxat, ella va marxar i vam preparar el sopar. El menú del dia: pasta amb salsa de tomàquet amb sofregit de pastanaga i ceba. D’aquests plats senzills i que en dies de fer molt d’esforç sempre entren bé.
Aquella nit ens vam separar. Jo vaig gaudir de temps per mi a la casa, i l’Artur va sortir amb el Víctor a prendre unes cerveses amb els seus amics. Quan van arribar jo ja feia estona que dormia.
Jo, en Patricio, Hernan, en Victor (Mono) i l'Abel, tots ells de Buenos Aires però ara viuen a San Martín de los Andes treballant amb temes de muntanya, vam estar xerrant de viatjes, cultures i bicicletes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada