Lican Ray CHILE, 6 de Gener de 2019
No vam posar el despertador, però jo em vaig despertar dora perquè volia preparar les coses amb calma i no haver de córrer a última hora. Eren les 8 del matí quan el propietari del càmping va veure que estava desperta i em va dir: ¿Qué hace tan temprano? I li vaig dir que aquell dia marxàvem, que ja no ens quedàvem més.
A poc a poc el càmping va anar guanyant moviment dels seus ocupants, els veïns també es van despertar. També recollint totes les coses. Va passar ràpid i l’Ivan i l’Adelia ens deien a reveure.
A poc a poc ho anàvem tenint tot enllestit quan de sobte, l’Artur es va adonar que la seva bicicleta tenia un fallo tècnic. Aprofitant que teníem Internet, es va posar en contacte amb el Ricard (el seu pare és mecànic). A través d’una vídeo conferència vam aconseguir arreglar el problema: els pinyons ballaven.
Després d'una entretinguda vídeo-conferència amb el meu pare, vaig poder arreglar el problema, sort que porto de tot per reparar!
Era ben tard quan l’Artur ho va acabar de solucionar. Amb l’estrès, la llarga durada del procediment i tot, teníem molta gana. Per sort teníem restes del sopar, així que teníem asado.
Eren les 5 de la tarda quan sortíem del càmping amb tot a punt. No havíem fet ni 300 metres quan ens vam aturar de nou a intercanviar informació amb altres ciclistes... ens van donar informació sobre el càmping on havien estat dormint a Lican Ray.
La carretera estava molt transitada, en alguns moments fins hi tot semblava perillós. Resseguiem el mateix llac Calafquén. On vam passar per zones que ben bé semblaven platges, també feien olor de platja en un dia d’estiu (=crema solar).
Finalment vam arribar a Lican Ray, on vam omplir el dipòsit de gasolina. Eren quarts de set en aquell moment, havíem de decidir si continuavem o no. Segons el perfil venia una pujada fins a Villarica, així que vam decidir parar.
Vam anar al càmping que ens havien recomanat aquella parella de ciclistes. Un càmping Urbà que es deia “El Encuentro”. Allà tots apretadets, acampant amb venedors ambulants, viatgers i famílies.
El càmping era ben senzill però era just el que voliem
La tarda la vam compartir amb en David, un violinista que feia un any que viatjava amb moto des de Colòmbia fins a Lican Ray; en Nico i la Maria que eren una parella (ell francès i ella Argentina) que feien venta ambulant. En aquella petita cuina estavem xerrant sobre les aventures al voltant del món, perquè tots en teníem per explicar.
Com que volíem despertar dora, vaig anar a dormir aviat, ja que m’he adonat que les nits em passen volant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada