Aquest va ser el dia de l’inici d’aquesta aventura junts. Aquell dia poc ens pensàvem que ens separariem vivint el somni que vam començar a imaginar junts.
No són les millors notícies que podem donar, però segur que llegint el blog alguns us podeu haver imaginat que les coses no van com havíem esperat, que hi ha moments molt difícils i decisions que s’han de prendre per tal de no fer-nos mal.
Continuarem pedalant junts fins a Santiago de Chile (fent camino... diu el meu pare...). A partir d’allà els nostres camins continuaran per separat.
L’Artur continuarà amb la ruta, i jo... no en tinc ni idea... espero que de camí a una escola que em deixi créixer com a mestra, on els inspectors no hi tinguin gaires coses a dir...
Ha sigut una decisió difícil perquè era un viatge planejat amb molt d’amor, però les circumstàncies han fet que sigui molt diferent al que havíem imaginat. A l’Artur li agrada molt, però perquè ell tenia moltes ganes de marxar! Jo sempre vull marxar, però quan he marxat no havia de recollir tots els trastos cada dia... i he descobert que la vida nòmada no és per mi... almenys per ara!
Em sabrà greu deixar d’escriure el blog, deixar de descobrir aquest racó de món, i totes les coses bones que té fer un viatge d’aquestes característiques. Però des de que pedalo tant, només anhelo plantar les meves arrels en un lloc que m’agradi i observar com vaig creixent... el lloc aquest és un misteri... i tant sols desitjo que els astres n’enviïn una senyal perquè pugui trobar aquest lloc ben aviat per a poder continuar la meva tasca en aquest planeta!
L’Artur no escriurà tots els dies, però continuarà compartint amb nosaltres els racons que vagi descobrint d’aquest món amb l’ajuda del seu ull mecànic! Potser canviarà de web... o de medi... però sempre el podreu seguir, perquè arribarà lluny! Us ho dic jo!
Ara ens queden uns 1000km d’aventures junts. I els continuarem aprofitant! Així que no ens acomiadem, sinó que avisem que això no s’acaba i continuarà d’una altra manera.
Per part meva, hem sap greu no haver complert amb les expectatives que tenia marcades, però tampoc vull continuar sinó ho sento. Potser quan senti que ja ho tinc tot fet en aquesta vida (bàsicament tenir fills i filles), tornaré a la carretera (perquè poc ripio quedarà...)!
Gràcies Reis d’Orient per portar-me a l’Artur, per fer-me recórrer en bicicleta tota la Patagonia!
Avui fa dos voltes al sol d'aquest regal de reis. La foto del primer dia que ens veiem, aquell dia vam parlar de fer aquest somni en bicicleta, Gràcies Marta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada