Talcahuano CHILE, 20 de Gener de 2019
Un dels missatges de veu que em va enviar l’Anibal abans de veure’l en persona va ser: “que no passa res!” (en català). La sèrie Merlí ha arrasat a Argentina i a Xile. Així que hi ha molt jovent i no tant jovent que l’han vist, i que a més a més han après algunes paraules en català.
Amb aquell jovent havíem anat a dormir tard, però no passa res. Vam descansar i ens vam despertar quan el cor va dir prou. La Camila i jo vam ser les últimes de despertar, era la una del migdia d’un diumenge.
Vam esmorzar-dinar uns ous amb tomàquet i pa amb tomaquet. Per ells era la primera vegada, i creiem que a partir d’ara en aquella casa no serà pas la ultima! Els hi va encantar. Després ens vam preparar per anar a la platja, a la Playa de los Burros, que era el plan del dia anterior, però al final reparant bicicletes se’ns va fer tard.
La ruta va ser entretinguda, però el moment més divertit va ser quan vam parar a menjar un mote con Huesillo, on hi havia un nen bastant entremaliat. L’Artur li va preguntar a la senyora de la botiga: “¿Cómo se llama este pajarraco?” Mentre mirava al cel, ella li va dir: “Jean Paoli”. L’Artur per donar-li indicacions de que s’havia de portar bé li va dir alguna cosa semblant a: Tienes que portarte bién, sinó bajará un Jean Paoli de estos y se te llebará! - L'Artur no va entendre que en Jean Paoli era el fill de la senyora!
De camí a La Playa de los Burros vam veure vàries pancartes que demanaven la protecció d'aquest ric entorn natural, puix sembla que les terres estan venudes a grans empreses immobiliàries
Després vam anar cap a la Playa de los Burros, era un camí de ripio bastant còmode. Al trencall indicant que estavem prop de la platja ja no ho era tant... un tros era bastant difícil, fins hi tot havíem de carregar les bicicletes a l’ombro. Era un camí finet finet... per sort el paissatge era increïble amb flora nativa! Al cap de poc ja vam arribar a aquella cala.
Era un lloc bonic i tranquil. L’aigua del Pacífic no és com la del Mediterrani, així que estava bastant freda. Ni l’Artur ni jo ens hi vam banyar... només les cames. Així que vam aprofitar per prendre el sol... a veure si la marca ciclista marxava... també hi havia una petita cala al costat que vam explorar. Allà jo hi vaig recollir cargols bonics, perquè ara que ja s’acaba el viatge, puc posar pes extra a la bici...
Potser ens hi vam estar unes 4 hores a la platja. Però el dia s’anava apagant i havíem de tornar a casa. Erem uns quinze amb les bicicletes tornant. Aquesta vegada vam passar per un camí diferent. Un caminet perdut enmig del bosc, molt màgic i bonic. Es veu que a la tardor en aquell bosc de pins s’hi troba el bolet Amanita Muscaria. Gairebé ja sortint del camí la lluna plena es deixava veure. Em vaig posar a cridar: “Mirad la Luna! Mirad la Luna!”
Aquell moment anant tots junts amb bicicleta va recordar-me a les pel·lícules de la infància com "Los Goonies" o "Stand By Me" on el grup d'amics van junts en bicicleta a viure les seves aventures
Aquella mateixa nit hi va haver un eclipsi total de lluna
A la Península Hualpén, que en Mapudungún vol dir: Mira al teu voltant
Des del punt de baix on molts ja havien arribat la lluna no es veia, així que molts van haver de deixar la bicicletes al mig del camí i pujar. Era impressionant veure la Lluna gegant créixer sobre aquell horitzó, el de la ciutat i també el del mar.
Al final vam fer una parada per menjar empanades. Però alguns del grup s’havien desperdigat. En aquell moment ja erem només set. Vam menjar una mica i vam continuar el camí cap a casa, separant-nos a mesura que anàvem creuant carrers. Anàvem una mica a les fosques, però la lluna il·luminava el nostre camí. Em va recordar a les Moonlightmash d’Eugene, on cada lluna plena ens reuniem tot de ciclistes anònims per donar voltes per la ciutat sota la llum de la lluna.
Quan vam arribar a la casa de l’Anibal estavem molt contents. La bicicletada improvisada ens va alegrar. Aquella nit hi havia l’eclipsi de lluna. Mentre la lluna desapareixia en el cel d’estiu, en algun lloc d’Argentina hi havia una amiga vessant llàgrimes de cocodril que al mateix temps em consolava a mi. Sempre és bo tenir una amiga a la mateixa zona horària... Cap de les dues va aguantar veure la lluna desaparèixer. L’Artur tampoc.
L’endemà em vaig despertar d’hora per escriure tot el que em faltava del blog... feia dies que no escrivia i tenia moooooooolta feina! També vaig esmorzar amb la Camila abans de que anés a treballar.
L’Artur es va despertar almenys dues hores o tres més tard que jo... però ja em va anar bé. Així quan va fer-ho li vaig poder enviar tot de feina. Era un dia per fer això.
També li havíem dit a la Camila que faríem el dinar. Així que vam anar a comprar, lo del dinar i lo del sopar. També vam passar per la pastisseria on vam comprar un xuxo de crema que en xilè té un altre nom, però ja l’hem oblidat... al tornar a casa ja vam fer el dinar: amanida de pasta. Al cap de poca estona també va aparèixer l’Hernan, el pare de l’Anibal que també venia a dinar a casa. Els quatre vam estar dinant junts.
Al migdia vaig aprofitar per estar sola a l’habitació mentre l’Artur feia feina al menjador. Va estar bé tenir un espai de temps per mi. Vaig aprofitar per mirar la sèrie Rita durant molta estona... quan va arribar l’Anibal ens vam posar a cuinar els Porotos (una sopa de mongetes). Era deliciosa! La sopa portava porotos (mongetes blanques), choclo (blat de moro), cebolla, ajo, porotos verdes (mongeta tendra) i segurament alguna cosa més.
Ens vam reunir tots al voltant de la taula, mentre la sopa s’anava fent. La Camila va portar un Meló i vam fer un Melvin: meló amb vi! Ens l’anavem passant fent xarrups de la beguda. Va ser divertit. L’Hernan ens havia portat també pastel de Choclo per provar-lo, estava molt bo! I després la sopa de Porotos amb pa amb tomàquet. Que estava boníssima, però ja sabeu com són les mongetes...
Aquesta és la cara que fa un al xerrupar el Melvin, jejeje
Una fàmilia molt maca i generosa, gràcies!
Mentre sopavem havíem parlat dels Lleons marins, així que abans de marxés la llum del dia vam anar al port amb cotxe per veure si els trobàvem. Només en vam veure un...
Aquesta va ser la millor foto que vaig poder fer al lleó marí, era la primera vegada que en veia un!
La Marta, la Camila i l'Anibal tapant-se del vent
Com que era un dilluns, tots els de la casa treballaven l’endemà, així que ens ho vam prendre amb calma. Vam mirar una pelicula assentats en un sofà amb família: Los niños Lobo, una pelicula anime molt bona! I que em va fer pensar amb la meva família. L’Anibal i la Camila van anar a dormir abans de que la pel·lícula s’acabés. Els vaig dir que ens acomiadariem l’endemà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada