Dia 59: Atuït

Puerto Ramírez, CHILE, 8 de desembre de 2018

Ens vam despertar en aquell mirador. Feia sol i entrava per la porta de la tenda. En aquell moment  per sort hi feia més fresca que el dia anterior. Vam esmorzar i ens vam posar en ruta ràpidament. Vam començar el dia amb sol, però a poc a poc el dia es va anar enfosquint. 

 Cada dia pot sortir el Sol

Un meandre gegant rodejava la vall 

Un parell de bandurries, l'ocell que portem veient des de que vam sortir d'Ushuaia

Aquell dia el meu comptaquilòmetres celebrava la fita dels 2000, així que havia d’estar atenta per a poder fer la foto aquell matí. Al cap d’uns deu quilòmetres els celebraria. Una estona abans però ens vam trobar a la Georgina d’Australia, una noia que viatjava sola amb un muntatge molt lleuger que ens va donar una mica d’enveja, sobretot a l’Artur, ja que troba a faltar molts cops que la seva bicicleta sigui més lleugera. Ens vam despedir d’ella intercanviant informació, una d’important: s’acostava una tempesta. 

De tant en tant apareix una gran recta sense trànsit i aprofito per fer alguna foto o vídeo on hi sortim tots dos

 La Georgina pedalant direcció Ushuaia

Al cap de poca estona a poc a poc anava controlant els quilòmetres, els 2000 van arribar. No eren del tot reals, ja que si us enrecordeu, vaig tenir un petit problema durant un dia i uns 20 km no van quedar comptavilitzats. 

I ja en portem 2000Km (segurs)!

Al cap d’unes hores vam arribar a Villa Santa Lucia on sabíem que feia menys d’un any les pluges havien provocat allau de fang que va iniciar-se dalt de la muntanya arrossegant un tros d’aquesta fins a arribar el poble. Tot i que el tros que vam veure nosaltres no era el més afectat, es veu que més amunt encara ara el paisatge és desolador. Va començar a ploure en aquell moment, així que el to del moment era molt dramàtic. 

Encara es podia veure el rastre del desastre

Vam comprar quatre coses per passar la nit i el matí. Al sortir del supermercat es va posar a ploure. Vam menjar unes empanades acompanyats d’uns ciclistes holandesos una mica més grans que nosaltres, que tirarien pel mateix camí, però que ja no vam veure més.

Vam marxar amb un sentiment estrany. A més just al sortir vam creuar-nos amb un cartell que hi posava zona d’evacuació per volcans... i ja estava remoguda... en aquell moment deixàvem enrere la carretera Austral. 

Oju paligru!

Vam continuar per una pista de ripio. Feia baixada arribant al Lago Yelcho, un llac que era molt i molt gran d’una aigua de color blau Esmeralda. Tenia platges i honestament m’hagués agradat acampar i descansar observant aquell color, però un error de comunicació amb l’Artur ens va posar de nou en una situació tensa. 

De vegades l'aigua més transparent pot resultar estar estancada

Així que els següents quilòmetres es van fer durs, tensos i tristos. El gris del cel era gairebé com el reflexe de la meva ànima. 

Finalment a prop del Río Futaleufú, al costat del Río Malito un dels seus afluents que passava per Puerto Ramírez vam acabar la jornada. Va ser una parada dura, de conflicte i d’una situació molt tensa. Aquell dia va marcar-nos als dos, però s’ha de pedalar endavant, almenys de moment. 

Crec que és la foto d'acampada més grisa que he fet, no va ser el millor moment, cert, a tota la situació de dificultat de convivència es van afegir un escamot de mosquits a l'hora de fer el sopar, tot i així, el viatje continua

Vam anar a dormir, jo no sé com va descansar l’Artur, però jo tenia el cor remogut, i no se si també va ser veure el desastre de Villa Santa Lucia però aquella nit vaig tenir por de dormir al costat d’un riu. Tenia por de que plogués, que la tempesta que deien que venia tant forta desboqués el riu... em sentia vulnerable a qualsevol cosa...