Dia 60: El Karma

Paso Futaleufú, ARGENTINA, 9 de desembre de 2018 

Tot i el conflicte del dia anterior vaig haver d’acceptar la situació tal i com era. Tot i tenir el cor aplastat per aquella allau de fang interior, vaig haver de buscar la fortalesa per continuar endavant. De fet, no podia quedar-me allà... 

Tot i que la casa estigui torta i vesteixin diferents vestits el dia i la vida els somriu

Feia un dia ple de núvols, ens venia un camí més aviat de pujada. Avui ja si que arribaríem a Futaleufú. Seguíem el Río Futaleufú, un dels rius més coneguts en el món del ràfting i el kayak a Chile, i potser els fans d’aquests esports el coneixen. 

En una de les pujades ens vam trobar a quatre ciclistes francesos: l’Yves i la Frederique una parella, i en Vinçon i en Jeremy que eren dos germans. La parella havia començat a Alaska i els germans havien començat a Canadà. La Frederique va intentar animar-me, igual que els altres que podien veure que alguna cosa em removia. Em va anar bé, perquè em va donar forces. També ens van dir que erem els primers que creuaven que havien sortit d’Ushuaia. 

Ens vam despedir i vam continuar. Buscant sense èxit el rellotge que resulta que l’Yves havia perdut. Vam creuar el Río Futaleufú i vam poder veure les barques de ràfting que baixaven i també furgonetes carregades que ens creuavem que anaven amunt i avall. 

Un grup de ciclistes aventurers i plens de vida!

El camí era fàcil tot i ser “difícil”, però hi va haver un moment que ens va impactar als dos. Just en un moment sortia un cartell on hi posava: la difícil. De cop el vent es va aixecar i va aparèixer una súper pujada. Per sort, no ens vam espantar. Només va ser un moment. Després vam continuar per la pista de ripio on prop del Lago Lanconao vam veure un canvi. 

Quan veig que el camí es comença a preparar per convertir-se en carretera em poso contenta pel meu cul, però em poso trista perquè hem pogut veure al llarg del camí quines són les conseqüències d’aquesta millora: el creixement d’uns pobles que no estan mentalitzats d’una manera sana a aquest moment. 

A poc a poc, aquell camí que quedava aplanat es va convertir en asfalt fins arribar a la població de Futaleufú. Allà vam fer una volta. Era un diumenge a la tarda, el River i el Boca jugaven la final, el poble estava en silenci i no hi havia ni una ànima al carrer. De cop ens vam trobar un ciclista que arribava. Era en Jeff de Bèlgica que havia començat a Ushuaia igual que nosaltres, ell va decidir quedar-se a Futaleufú, i nosaltres vam voler creuar la frontera aquell mateix dia. Quedaven deu quilòmetres d’esfalt fins a Argentina. 

En Jeff viatjava sol, ràpid i lleuger

Era bonic, les flors en plena primavera, la carretera i el sol que finalment treia el cap amb més intensitat. Amb un moment erem a la frontera. Primer els tràmits amb l’Aduana Chilena (que mirava envadalida el partit) van ser fàcils. El que no va ser fàcil va ser quan l’Artur va veure que al seu seient se li havia partit una barilla que deformava el seu seient, convertint-lo en un seient que no complia la seva funció. De la seva boca sortia segur que sense voler el comentari de: tot se’m trenca a mi, i a tu no et passa res! 

A la frontera tots els presents estaven pendents del gran partit

El seient no tenia solució, vam haver de tirar. Vam creuar la frontera i al cap de 500 metres ens trobàvem amb el control fronterís d’Argentina. Com totes les altres vegades, un procediment fàcil amb els Argentins. Aquella nit dormiriem en una zona habilitada per acampada al costat de la frontera, al costat del Río Futaleufú. 

Era just allà al costat, a menys de 500 metres, però va ser en aquell moment quan vam desviar-nos per aquell caminet que vaig perdre el control de la bicicleta amb una muntanya de sorra que hi havia en aquella súper baixada. Vaig rodolar pel terra i també vaig veure com em dirigia cap a una pedra, per sort el casc em va protegir de l’impacte que hagués pogut ser bastant dramàtic sinó hagués estat pel casc... em vaig quedar tirada al terra, espantada de mourem i descobrir que alguna peça del meu cos estava trencada. Per sort, només un genoll pelat, l’ombro també amb un cop fort però no trencat, una rascada a l’esquena i el susto. Vaig aguantar el posat, però em feia mal i m’havia espantat molt. L’Artur quan em va veure a terra va venir volant a comprovar que tot estava bé. Em vaig aixecar, ferida de guerra, però amb força perquè ja sabia que per sort no hi havia res trencat. 

Vam buscar un lloc on acampar, jo amb silenci. Era un lloc bonic, però em moria de ganes de plorar a viva veu, i com un infant volia una abraçada de la meva mare dient-me que no passava res, que jo era molt forta i valenta. El meu consol va ser saber, que si ella hagués estat allà aquestes haguessin sigut les seves paraules. I em vaig sentir molt afortunada de saber que era així, de tenir-la sempre ben a prop tot i que estigués lluny. 

L’Artur va preparar el sopar i mentre sopavem un foc ens acompanyava. Tot i la imatge èpica de ser en un paratge preciós amb un foquet que ens donava escalfor, jo vaig anar a la tenda per buscar el meu espai. No tenia son, però al cap de poca estona la meva ment va traslladar-se al món dels somnis. 

Sense mosquits, ni vent i amb una temperatura agradable, tot i el desconcert intern, l'energia de l'entorn feia sentir-me a gust i segur

A mitja nit em vaig despertar escoltant les petjades d’algun animal. Era un animal pesat, perquè podia notar com el seu pes movia el terra. No vaig sortir a mirar que era, i l’Artur que es va despertar tampoc ho va fer, així que em vaig adormir amb la pregària que m’acompanya en moments en que em sento poc protegida que em va ensenyar la meva iaia Ramona. 

Àngel de la guarda, dolça companyia, 

no em desempareu ni de nit ni de dia, perquè sinó em perdria.