Trevelín, ARGENTINA, 10 de desembre de 2018
Les passes d’aquell animal que segurament hauria estat un cavall em van fer no despertar ràpidament, tenia son. Però a poc a poc em vaig despertar i per sort l’Artur ja ho havia fet. Vam esmorzar i recollir les nostres coses i la tenda.
Ens esperaven 40 km de ripio, l’Artur tenia el seient trencat i jo tenia una mica de por de caure de nou. Per sort anàvem tirant a poc a poc i amb bona lletra. I els núvols eren presents, potser tindríem la sort d’esquivar aquella tempesta. Ja erem a Argentina. La RN259 no era una ruta difícil, de fet en un dels trams vam tenir el vent a favor, i quan és així sempre li parlo al vent amb dolçor agraint que em dongui un cop de mà.
Al princípi van caure tres gotes fines portades pel vent, però poc a poc vam deixar enrere la pluja
Tot el recorregut va ser molt planer, però alguns dels trams de ripio eren ben cansats, ja que anaves botant tota l'estona
Just al creuament de camins seguint per la matexa ruta el vent va canviar, però ens esperava una sorpresa: els ànecs, els flamencs, les vaques i les vistes del que podia semblar una mena de delta.
Els flamencs i els anecs quedaven massa lluny per les meves òptiques, en canvi les vaques sempre curioses es van anar apropant mentre jo ajupit devant d'elles establia comunicacció intentant parlar el seu idioma "muuuuu"
Finalment vam arribar al poble de Trevelín. Allà vam pensar en que fer, però el que vam buscar primer va ser algú que pogués soldar el seient de l’Artur. Vam seguir un rètol que hi deia "Chapa y pintura, todo para el tunning", així va ser com vam arribar a conèixer l’Antonio, fill d’una catalana, que va ser el salvador del dia soldant el seient de l’Artur. Ens va explicar quatre coses del lloc i de lo segur que era aquella zona, i que a partir de Bariloche anéssim amb més ull.
L'Antonio es va mostrar hospitalari i amb "buena onda" des de el primer instant
Li vam dir que no portavem efectiu i ens va contestar "y cual es el problema?", no ens va cobrar ni cinc
Vam anar al banc a buscar plata, però des de fa un temps els bancs d’Argentina no deixen treure més d’un cert número de pesos... així que vam treure gairebé res... i ens van cobrar un ull de la cara per treure...
Després cap a la plaça a dinar els entrepans i com que hi havia Internet ens va passar l’estona volant. Vam anar al súper i mentre l’Artur es va submergir durant gairebé una hora al súper, jo l’esperava a fora prenent el sol, preguntant-me si s’havia perdut... per sort al final va sortir. Com que ja era massa tard, jo no em veia amb cor de fer 30 km més...
Vam anar a l’oficina de turisme i vaig preguntar per algun lloc on poder dormir. Feia gairebé un més que no sabia que era un llit, així que em venia de gust descansar ample i sense estar dins d’un sac... (tot i que no és ben bé estret el meu...). Em van enviar a l’Estancia.
Quan vaig veure la bellesa d’aquell lloc, vaig pensar que no seria assequible... que no hi podria dormir... però em va ensenyar el lloc i quan vaig veure un llit de 2x2, una banyera, em vaig desfer... quan em va dir el preu no em vaig esgarrifar tant... perquè segons els meus càlculs no era pas tant... a més a més pagava jo, i no era una decisió que en aquell cas depengués dels dos.
Tot i que jo inicialment volia fer acampada lliure per estalviar gastos no vaig posar resistència en dormir en aquest lloc tant bonic
Quan vaig sortir del lloc, li vaig dir a l’Artur: ja pots descarregar, ens quedem aquí. Així que ens vam instal·lar! Mentre l’Artur es va dutxar, jo em vaig comunicar amb els de casa avisant de que estava bé. Després el bany va quedar lliure, i amb música de fons em vaig posar a la banyera durant no sé quanta estona. Jo normalment no em banyo... però em va venir molt de gust i ho vaig disfrutar molt!!!
Jo també vaig gaudir de la dutxa i la comoditat d'una habitació així
Em vaig relaxar tant que vaig treure l’ukulele de la funda i em vaig posar a cantar. La Estància tenia un lobby amb una acústica estupenda, que em va encantar! De cop i mentre tocava vaig sentir la veu d’algú que donava voltes a un arbre de Nadal... l’Emma, la filla de la propietària. La vaig saludar. - ¿quién eres? - tota curiosa. Vam estar compartint una estona, acabant cantant la cançó de la BlackWidow.
Després va desaparèixer una estona, i amb l’Artur ens vam posar al jardí amb la nostra cuina de gasolina perquè aquell lloc no disposava d’una cuina pels clients... estavem sols i el soroll del fogonet no va molestar a ningú. Aquella nit, vam fer sopar de luxe. Un provolone amb pa torrat i pasta amb ou, ceba i les murgules que ens havia regalat en Jorge de CerroCastillo. Va quedar boníssim! L’Emma va venir a treure el cap i vaig estar jugant una estona corrent pel menjador d’aquell lloc. Era tard, i potser no era convenient jugar tant, però feia tants dies que no trobava un infant amb qui jugar que no vaig voler mirar l’hora... per sort va ser breu i va anar a dormir... Black... Widowwww.... auuu au auuuu anava a dormir....
Vam estar xerrant a fora una estona amb l’Artur, tot i que podiem gaudir de la comoditat de posar-nos a dins en una caseta de fusta que teníem per nosaltres. Quan ho vam recollir vam pujar a dalt. Curiosament la connexió a Internet a les 11 va fallar, però a mi em va anar molt bé perquè el que volia era descansar en la inmensitat d’aquell llit! I m’hi vaig submergir sota aquella colxa que era gairebé com estar en els núvols! No recordo fer gaires voltes al llit, sinó tot el contrari... vaig dormir com un soc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada