Laguna Verde, Parque Nacional Los Arceles, ARGENTINA, 11 de desembre de 2018
Abans de que sonés el despertador em vaig despertar. La connexió seguia sense funcionar, però no passava res... vaig començar a ordenar el dia, em vaig fer un te, el meu últim Lotus Chai Tea d’Eugene... i a plegar la roba que havia netejat el dia abans que ja estava seca.
Al cap de poca estona l’Artur es va despertar i vam baixar a baix. L’esmorzar estava inclòs en el preu. Quan vam baixar ja estava tot preparat. No hi havia molta varietat i tot era dolç, però el que hi havia va desaparèixer! Jo vaig menjar, però l’Artur es va atipar!
Quan va venir la Sofia a veure que tal anava tot, li vaig dir que havia dormit molt bé. No es va quedar gaire estona a parlar... jo quan vaig acabar vaig pujar a dalt, i vaig sentir com l’Artur intentava fer negocis proposant els seus serveis fotogràfics, però per mala sort van ser fallits. Just algú altre feia poc que li havia fet la mateixa proposta (o això ens va dir).
Ens vam preparar per marxar, vam aprofitar les últimes estones de connexió i vam sortir per la porta. Semblava que els núvols hi eren presents i segons la meteo havia de ploure, però per sort no ens vam mullar.
És habitual veure cavalls tot sovint prop dels marges de la pista
Els primers 30km del dia eren en carretera. Així que tot i la pujada, vam lliscar cap amunt. En un dels punts ens vam creuar amb uns ciclistes d’Austràlia que portaven poc equipatge, però que venien des d’Equador. Vam intercanviar informació i ens vam despedir.
Una parella molt simpàtica amb qui vaig poder practicar una mica del meu anglés primitiu, doncs hem donaven conversa i semblava que m'entenien prou bé
Al llarg d’aquella carretera, les flors hi eren presents; hi va haver un moment en que l’olor de la ginesta va omplir-me tots els pulmons i em va agafar un colocón de primavera. L’Artur va veure una súper foto i ens vam aturar enmig d’aquella carretera que tenia un quilòmetre de llarg per banda de ginesta. I la meva ment sentia felicitat i recitava al vent:
La ginesta altra vegada
La ginesta amb tanta olor,
És la meva enamorada
Que ve al temps de la calor.
Joan Maragall
Per fer-li una abraçada
A la Patagonia he anat,
I de la primera besada,
M’he perfumat!
Joan Maragall i Marta Miserachs
Aquella olor i aquells colors van fer somriure la Marta
Aqui vam sortir una mica més seriots, no perqué ho estiguéssim, sinó per qué estavem concentrats amb el moment del dispar de la càmera
Finalment vam arribar a l’entrada del Parc Nacional de los Alerces. També la ginesta inaugurava el camí i el primer llac també. Al arribar vam fer un most en el lloc on havíem pensat dormir el dia anterior si haguéssim fet els 30km. La carretera va quedar enrere i ens vam posar en el ripio. Altre cop, podiem veure que d’aquí un parell d’anys aquell camí es convertiria en una carretera...
Uns ocellets molt macos van venir a veure si els hi queia alguna molla de pa
El paisatge era preciós i l’olor de primavera present en cada moment. Vam fer bastants quilòmetres aquell dia, tot i que jo volia parar a un dels càmpings que sabíem segur que eren gratis, però l’Artur deia: home! És massa dora, i només hem fet 40 quilòmetres. Anem tirant.
Ginesta i més ginesta
L'any vinent aquesta pista ja estarà 100% esfaltada
Sempre intentem fer "parades tècniques" per menjar algo en algún raconet bonic
Vaja, que vam tirar però evidentment vam arribar després de 65 km a l’entrada d’un càmping de pagament... i vam baixar a baix, un quilòmetre d’una baixada forta... i l’home del càmping ens va dir que el següent càmping gratuït era a uns 15 km... i com que ja era tard ens vam quedar allà... per sort el lloc era molt bo!
El càmping es deia l’Aura, l’encarregat es deia Agustín i era un fan dels Waldorfians, així que vam poder intercanviar informació del tema. Ens va ensenyar quina era la millor parcela del càmping, encara que a nosaltres ens va agradar més una altra. Aquella tenia vistes a la Laguna Verde, però la que vam escollir nosaltres estava protegida per uns arbres que semblaven trets d’un conte de fades! Protegits pel caliu d’aquell lloc ens vam instal·lar.
Uns arbres molt peculiars a la zona d'acampada, prop d'allà hi havia un bosc mil·lenari amb alguns exemplars de fins a 2000 anys!
Jo tenia pressa per posar-me a la dutxa, ja que estaven súper netes. L’aigua del càmping s’escalfava amb un foc que era just fora de l’edifici dels banys, que t’envadalia i escalfava molt. L’Agustí em va dir que si el termòmetre del foc marcava més de 80ºC que obrís l’aigua freda primer. I era mooooolt calenta! Però em va anar molt bé. Després de la dutxa em vaig posar al costat d’aquell foc.
Al tornar vam preparar el sopar. Una sopa de fideus amb arròs que va quedar prou bona. Erem dins d’aquell bosc de fades, sopant a la llum de la nostra llanterna. Poc després jo ja em vaig posar a la tenda a escoltar un podcast per mestres Waldorf... i amb la veu de la Meredith de Waldorf Journey em vaig adormir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada