Cholila, ARGENTINA, 12 de desembre de 2018
El sol brillava dins del bosc. Al aixecar-nos ens vam activar ràpid. Vam posar els sacs al sol en una taula que ens quedava una mica lluny. També vam traslladar totes les coses per a fer el menjar al solet. S’hi estava molt bé!
Són moltes les aus repinyaires que hem anat veient per tota la Patagònia
Mentre l’Artur preparava el menjar, jo anava escrivint en un paper els verbs irregulars en anglès per a poder-li ensenyar a l’Artur mentre anem amb bicicleta. S’ha de preparar pel que pugui passar! ;)
Quan vam acabar, vam recollir i ens vam posar en camí. Els primers dos quilòmetres de pujada... i amb les cames fredes això sempre costa una mica més... quan vam pujar la pujada ens vam trobar a un home que caminava... curiosament ens el vam anar trobant al llarg del camí... (sempre el passàvem nosaltres... ell ho feia, però amb cotxe i no el veiem... i pensava que era una alucinació...).
Vam abandonar la Laguna Verde, i després vam seguir la vora del Lago Rivadavia. Seguint aquest ens vam trobar el Cerro de la Mòmia, que des de diferents punts es veu una cosa o una altra. Jo des d’un punt em va semblar més el Cerro de la Calavera que el Cerro de la Momia... però l’endemà des de més lluny si que es veia clarament la Mòmia. El que em va agradar és que les flors liles (que es diuen Xoxos...) creaven punts que es veien des de lluny de color lila.
La muntanya anomenada La Momia era la última que vam rodejar abans de deixar el Parc Nacional de Los Alerces (Foto: Marta M)
El cim més alt que es veu des de Cholila i les contrades del voltant és el Tres Picos
Vam parar a Cholila perquè no teníem pa i com que aquell dia també havia fet molta calor ens vam decidir de quedar allà. Vam parar a fer un gelat on vam conèixer el Nacho que ens va explicar coses de la vila i del seu futur. En Nacho era un alumne de la sisena classe del poble. Li quedaven 2 dies per acabar l’escola. L’any que ve (al febrer) anirà a l’Institut. Em va explicar el currículum de la seva escola, i em va alegrar molt que em digués que tenia una classe exclusiva de Geometria!
Després del gelat i de comprar alguna cosa vam buscar els bombers, ens havien dit que hospedaven als ciclistes. Abans però vam parar a l’oficina de turisme on vam conèixer a la Giselle. Ella ens va donar bastanta informació de la localitat. Després vam anar als bombers però malauradament des de fa un temps que ja no els deixen acollir a ciclistes... així que vam haver de buscar un altre lloc perquè ja ens volíem quedar a Cholila.
Un mapa de l'entorn dibuixat a la paret de l'oficina de turisme
Ens van enviar a acampar al Morro una zona d’acampada lliure. Al arribar allà ens vam adonar que no teníem aigua així que vam retornar a l’oficina de turisme i vam acabar quedant-nos allà parlant amb la Giselle per veure si el seu marit li deixava que acampessim al seu jardí. No vam rebre les males notícies fins tard, de que no hi podríem anar. De totes maneres ens vam quedar allà més estona parlant amb ella. Ens va explicar la història de la seva vida i ella va ser qui ens va dir que volia dir la paraula Cholila, que és Valle Hermoso.
La Giselle, una noia molt simpàtica i amable, esperem seguir trobant gent així
Ja era tard quan vam tornar al Morro a posar la tenda, vam sopar i com que teníem un vi per acompanyar la nit ens vam quedar fins bastant tard xerrant. Feia dies que no ho feia, però no feia fred i vaig poder-me quedar a fora sense patir.
El Morro va resultar un lloc ideal per plantar la tenda i descansar-hi
Que millor que brindar amb un vi anomentat Contra viento?
Eren gairebé la una quan ens posàvem a dormir. L’endemà teníem que fer 77km i el perfil deia que era pujada durant els primers 21km...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada